La llista de la il·lusió
Està molt lluny d'estar clar que el Sí hagi de guanyar i, vist com estan els ànims, això no deixa cap més opció als nostres polítics que la de ser generosos i apartar-se a un costat
El 1988 el dictador Pinochet va muntar un referèndum per confirmar la seva continuïtat com a president durant 10 anys més. Però, malgrat tots els mitjans abocats pel règim, els obstacles aixecats contra la oposició i tota la capacitat de violència de la dictadura, va guanyar el No i Pinochet se'n va haver d'anar cap a casa. Un component clau de la victòria del No va ser la cançó de la campanya, titulada Chile, la alegría ya viene, què va ser clau per trencar la por i poder oferir el No com a una opció engrescadora, com al camí cap a un futur millor. Des del 9-N ençà, el nostre procés cap a la independència ha experimentat una evolució negativa. Segons les enquestes del CEO, el suport al Sí ha baixat (1,6%) i el suport al No ha pujat (4,7%). El perquè està força clar.
D'una banda, un cop passat el 9-N, tothom sabia quina era la fórmula guanyadora: en un moment transcendental com aquest, era el moment d'ajuntar-nos tots amb un únic objectiu, la independència, deixant de banda tot el que ens pot separar. Això és, acudir a unes plebiscitàries amb una llista que fos tan obvi que era creada per a poder acollir tothom, que ningú no se'n pogués sentir aliè. I això era una llista potser amb polítics, però col·locats de tal manera que no tinguessin els rols principals, reservats a personalitats de la societat amb trajectòries personals exemplars. En comptes d'això, retards a la data de les eleccions que només podien servir per perdre empenta; la incapacitat de poder acordar la llista que ens calia; i petiteses, mesquineses i collonades de tots colors, han acabat per desendollar molts i han impedit poder sumar encara moltíssims més.
De l'altra, mentrestant, s'ha materialitzat una nova opció política que resulta prou atractiva, i amb unes perspectives electorals suficientment bones, per poder ser recipient de la il·lusió que el procés cap a la independència ha centrifugat: coalicions com Barcelona en Comú, aglutinades al voltant de Podemos. Difícilment hi ha una força política motriu superior a la il·lusió, i si aquesta no es pot canalitzar cap a un projecte polític (independència), estarà en risc que es canalitzi, ben legítimament, cap a un altre projecte (“sí se puede”).
L'enquesta encarregada per Òmnium i publicada el 5 de juliol, posa de manifest que l'opció que atrau més el Sí per a la independència, és una llista sense polítics amb el suport de CDC, ERC i la CUP. Si hi entren polítics, els Sí cauen molt, i si la CUP no hi dóna suport, també cauen molt. Tots sabem que totes les enquestes tenen cuina, però aquests resultats ressonen amb la realitat. Han de ser-hi tots els partits perquè sigui obvi i manifest que és la llista de tots. Si tan sols en falta un, subratlla la parcialitat de la llista i es perden molts vots com a resultat.
Pel que fa a la presència de polítics, la realitat és que ha sigut la societat el veritable motor del procés, portant-lo a dues manifestacions sense comparació a Europa. Un cop s'ha passat el timó del procés als partits després del 9-N, els resultats han sigut decebedors. Potser és una reacció exagerada, però hi ha una part de l'electorat que sembla haver desenvolupat una mena d'urticària a la presència de polítics i no en vol ni sentir a parlar.
Arribats a aquesta cruïlla, necessitem tots i cadascun dels vots, perquè està molt lluny d'estar clar que el Sí hagi de guanyar i, vist com estan els ànims, això no deixa cap més opció als nostres polítics que la de ser generosos i apartar-se a un costat. Més important encara, necessitem tota la il·lusió que puguem generar i que darrerament s'ha refredat. Ara és l'hora de la llista de la il·lusió.
