La UE i la crisi grega

El 1991 la implosió de la URSS posava fi a la guerra freda i al sistema de Westfàlia (1648) en referència als acords de pau que posaven fi a la guerra dels Trenta Anys a Alemanya i a la guerra dels Vuitanta Anys entre l'Estat espanyol i els Països Baixos. Westfàlia fou l'acte de naixement de l'estat nació en la mesura que trencava amb la vella tradició feudal de considerar els territoris i els pobles com un patrimoni hereditari de les dinasties governants i donà lloc a un nou sistema de relacions basat en els principis de respecte a la integritat territorial i la sobirania nacional dels estats. Per l'expert britànic en relacions internacionals Robert Cooper, Westfàlia fou el triomf de la modernitat: la diplomàcia, basada en la dissuasió militar, substituïa parcialment la guerra, i quan aquesta es produïa hom podia preveure que el resultant seria un nou equilibri entre les potències, tot i que amb actors sovint diferents.

El mateix Cooper indicava que fa un quart de segle que els països de la CEE (avui UE) havien fet ja el salt a la postmodernitat, un nou estadi en què els països són capaços de cedir sobirania per tal d'arribar a polítiques de consens i solidàries (fons europeus) que garanteixin la cohesió entre els membres de l'organització supraestatal i permetin resoldre els conflictes per la via de la negociació política i no de la força militar. Era l'adaptació a la globalització en què les polítiques nacionals resultaven insuficients per fer front als reptes d'un món on molts dels actors (multinacionals, narcotràfic, xarxes terroristes...) actuaven en funció de plantejaments transnacionals o mundials. En suma, per Cooper, el món postmodern del qual la UE era la seva versió més avançada es basava en la ruptura de la distinció entre afers interns i externs; en la interferència mútua entre afers interns (tradicionals) i la vigilància i la cooperació mútua; en el rebuig de la força i la primacia de la política per resoldre els conflictes; en la irrellevància creixent de les fronteres i una seguretat basada en la transparència, l'obertura, la interdependència i la vulnerabilitat mútua.

I en això arriba la crisi del 2008 i la feliç postmodernitat europea ha estat a punt de saltar pels aires, perquè la UE no són els Estats Units d'Europa que somiava Winston Churchill. Per contra, la crisi grega i la seva resolució mostren el llarg camí que queda per recórrer. Un sistema monetari de canvi fix (zona euro) no té mecanismes (devaluació) per afrontar les crisis. Caldria un organisme –el govern federal als Estats Units– que garantís les pensions i les prestacions socials mínimes per tal de no castigar les economies amb menys recursos. Certament, els governs grecs no han sabut fer front a la crisi llastrats (i a la vegada responsables) per un deute acumulat que arriba gairebé al 180% del PIB, un sistema fiscal amb greus llacunes que delmen els ingressos de l'estat, la baixa productivitat i una economia poc diversificada i l'excessiva dependència del turisme (més del 15% del PIB). En suma, entre el 2008 i el 2014 el PIB grec va tenir un retrocés del 27% (dels 242.096 milions d'euros a 179.081). Alhora el deute creixia dels 264.623 milions d'euros fins als 317.094. Tot plegat demostra que les polítiques d'austeritat i la conversió del deute privat en públic (cas de la banca espanyola) no han estat una bona solució, ja que han provocat una regressió del consum que no ha afavorit la reactivació econòmica sinó que ha fet més profunda la recessió amb la caiguda de la producció, la fallida de moltes petites i mitjanes empreses i un atur desbocat. Calen, sens dubte, noves polítiques i cal, sobretot, més Europa per tal d'afrontar amb èxit i des de la postmodernitat les conseqüències de futures crisis.