El pou literari
Diu que els adolescents no saben literatura. Uns distingits professors demanen que en els estudis secundaris es destinin hores a lliçons de literatura. Les matèries de lletres, en els darrers decennis, han minvat en el global de les assignatures, en benefici clar de les de ciències. El professor C.P. Snow, un anglès novel·lista i alhora químic, va observar que la separació entre els titulars de ciències i els de lletres a les universitats arribava fins al punt que, literalment, es desconeixien entre ells, i celebraven reunions i festes per separat. No tenien res en comú. L'observador catedràtic va escriure aleshores un llibre sobre Les dues Cultures, que aquí va publicar Edicions 62.
No existeix sinó una sola cultura, l'enciclopèdica, és a dir, cientifico-humanista, que va florir en els anys del Renaixement, quan aparegueren aquells genis que sabien d'arquitectura, de mecànica, d'art pictòrica, de filosofia, d'astronomia i de poesia. Una tal varietat de coneixements avui no és possible, perquè hem aprofundit molt en la ciència i al científic li queda poc temps per saber també de literatura; per la seva banda, el professor de lletres sol estar poc preparat en ciències.
La separació d'aquests dos sabers, però, no caldria que es traslladés als estudis inferiors a l'universitari, per exemple als darrers cursos d'ESO i, sobretot, al batxillerat convindria donar més matèries de lletres, com sia història de la literatura –catalana i universal –que equilibraria el currículum general; perquè cal reconèixer que els últims plans d'estudis han generat també un séc entre ciències i lletres. Suposo que l'aspiració dels col·legues que han emprès la campanya serà que un augment en coneixements literaris, a banda de donar més cultura general, arrodonirà més l'esperit dels adolescents, els dotarà d'un sentit estètic, justificarà millor els coneixements de llengua.
Per experiència personal, els de la meva generació vam fer un batxillerat en què encara no es feia bifurcació de continguts, i estudiàvem història i ciències naturals, i literatura i llatí, i matemàtiques i química i història de l'art. Si a tots aquests temes l'estudiant hi posava aplicació, en sortia un tipus que, pel cap baix, tenia unes idees del saber i de la cultura enteses com patrimoni de la persona. Un dels catedràtics deia que si, en arribar a l'adultesa, tinguéssim memòria suficientment activa dels temes estudiats a Batxillerat, semblaríem savis.
Estudiar una mica més de literatura no faria cap mal, enriquiria més la matèria grisa i endolciria els estudis. Avui dia la gent pot acabar els estudis sense saber que hi hagué un corrent realista en la novel·la europea del XIX, i que entre nosaltres la Renaixença abocà al traspàs del Modernisme al Noucentisme i a les Avantguardes. Convé saber qui fou Gide i qui Marinetti, Tirso de Molina i Joan Fuster, Salvat Papasseit i Bernat Metge; i poder dir quelcom de Gorki, Kafka, Víctor Català i Lord Byron. Poder encaixar la història de la nostra literatura dins la universal, ni que sigui a l'altura d'un manual divulgatiu. Ensenyar unes adequades pinzellades de literatura, això es demana; poder comparar un llibre llegit amb un altre de molt dissemblant, i endevinar el perquè d'aquella dissemblança, vindrà després.
