A repèl

Hem vist gent nedant en l'ambigüitat durant dècades i de cop i volta, pam!, independentistes. N'hem vist molta altra arribar a la casa gran de l'independentisme des de la cosa del confederalisme, el federalisme –com els del Senat a Barcelona–, el putairamonetisme, el peixalcovisme, etcètera. Hi ha qui només s'independentistitzava quan ja havia plegat del càrrec que fos, com aquells esportistes que surten de l'armari només quan ja no exerceixen. Els arqueòlegs del futur fins i tot trobaran el precedent d'independentistes que havien disputat el lideratge del PP. És igual, benvinguts tots. Al gran mercat del sí no es tracta d'escatir qui és l'arribista, qui és conjuntural o qui és guardià de les essències. Ser dels de tota la vida –concepte que cal defenestrar– és un pedigrí va.

Costa de creure, però els darrers temps ens han ensenyat que hi ha presumptes independentistes que haurien votat no al referèndum del 27-S abans que votar una llista amb Artur Mas. Al final han trobat la fórmula de continuar sent independentistes.

Però del que els volia parlar és dels que fan el camí contrari, a repèl.D'una banda, hi ha qui vota sí i sí però només si la consulta és de sucre i, de l'altra, qui apostava per una consulta legal però que ja no ho troba de moda. Són els mateixos que es camuflen rere el concepte de catalanisme –franquícia eufemística a Catalunya de nacionalisme– perquè abominen del terme nacionalisme i prefereixen l'ambigüitat de dir-se catalanistes bo i apel·lant a una tradició que a la pràctica han dilapidat. ¿I no és coherent passar de manifestar-se l'Onze de Setembre de 2012, participar en el 9-N i deixar l'escó per no votar contra la consulta, i després acceptar la presidència d'una sucursal i pactar un ajuntament bilingüe amb C's amb nul suport al procés?

I a part de tots aquests hi ha Unió, al porxo de la casa gran.