Dicotomies

Que n'hem discutit, de coses. Se'n recorden quan el debat girava al voltant de l'independentisme exprés? Hi va haver escissions i tot. Llavors discriminàvem entre hiperventilats i gradualistes. Per fi vam assumir que si en diem procés és que no es mata en un dia i que si hi estem ficats és que ja estem fent la independència.

Els catalans ens hem dividit tantes vegades que hem acabat fent fissió nuclear. Tants caps, tants barrets. Afortunadament, la cohesió social no depèn dels jardins d'antagonismes abrandats pels quals passegem. L'últim crit és dividir-se de forma irreconciliable entre tsipristes i troikistes (no confondre amb trotskistes), alhora que ens separem entre els que prefereixen el sistema electoral holandès i els que voldrien el model alemany; entre els galgos i els podencos; entre els que xiulen la cantant Noa i els ben educats; entre els que creuen el carrer amb el semàfor en vermell encara que no vinguin cotxes i els que esperen que algun dia es posi verd.D'acord, algú dirà que sí que vénen cotxes, però és la meva metàfora i jo decideixo. O és que la del vaixell a Ítaca no té cap via d'aigua? Uf, fa tant que no sento a parlar de la porcellana fina...

A tots plegats ens agrada fer de semantistes. Què és ser català és un clàssic, però també hem discutit què vol dir dret a decidir (partint de la base que per a Montilla eren eleccions autonòmiques), què vol dir polític, què representa estar en actiu, qui és societat civil (un dia debatrem què és ser militar), si sobirania és més o menys que autogovern, què significa plebiscit i què referèndum. Ens vam inventar això de l'Estat propi i les estructures d'Estat. No es pot dir que el català no sigui una llengua rica en subterfugis. La qüestió és que no ens etiquetin. Déu nos en guard que descobrissin que som independentistes! Però s'acosta el moment de deixar la indefinició, els potser, i arrenglerar-nos, finalment, entre els del sí i els del no.