Espanya, en la picota europea

Hi ha una cosa, malgrat tot, admirable dels espanyols. Sempre creuen en ells mateixos. Fins i tot quan ni una sola dada els hauria de moure a fer-ho. Ho dic per les expressions escoltades aquests dies arran la derrota de De Guindos en el seu esforç per dirigir l'Eurogrup. Aquesta força de voluntat, però, té el defecte que també es crea una espècie de món paral·lel on ells viuen sense adonar-se de quina és la realitat. Seguim amb el mateix exemple i constatarem que Europa ja no només no els té cap respecte sinó que fins i tot és raonable dir que els discrimina i castiga. I les proves són sobre la taula, si comparem la seua representació institucional actual i la que tenien.

Va haver-hi un temps, per exemple, en què l'Estat espanyol tenia sempre un vicepresident de la Comissió Europea o dirigia la política internacional, en aquest cas a través de Javier Solana. És evident que sempre que algú passa a tenir un càrrec europeu abandona la dimensió nacional. Però també és indiscutible que la nació de la qual ets pesa molt a l'hora que et trien i és un component clar.

Essent així els gestos són contundents. L'època en què l'Estat espanyol podia exhibir un elenc d'alts càrrecs europeus que l'equiparaven als grans estats ha desaparegut. Els darrers anys l'Estat espanyol ha perdut un vicepresident de la Comissió, ha deixat de tenir un lloc al comitè executiu del Banc Central i ara ha fracassat en l'intent de presidir l'Eurogrup. Amb detalls rellevants, com ara que Espanya és l'únic estat gran de la UE que no té presència als òrgans de decisió del BCE o que no té un comissari en les grans carteres –l'única que té, la porta Arias Cañete i és d'Acció Climàtica.

Ara que Europa pesarà tant en el procés català prenem-ne nota…