Quina llista!
Diuen que tot està connectat, que pertanyem, amb els rius, els mars, els planetes perduts i els forats negres, a un tot unit, de manera que sovint podem saber el pensament d'altres éssers humans per mitjà de l'electricitat conductora d'una singularitat esdevinguda en un cervell llunyà per a la nostra percepció, però que és aquí, en realitat, ben a prop nostre. Hi ha gent que d'aquests conceptes en fa ciència, bastant surrealista per a les ments dels neòfits en física quàntica. D'altres en fan prediccions i quasibruixeria clàssica.
Potser entre diumenge i dilluns, molts humans catalanescs vam experimentar una mena de transmutació alhora. No vam poder saber d'on venia fins cap al tard de dilluns. De pensar que podíem anar a les eleccions plebiscitàries amb una llista blanca --una llista sens màcula, formada per l'anomenada societat civil provinent de les entitats independentistes--, després d'exultar amb aquest sol pensament, d'imaginar, sense sortir-nos-en, l'endemà del 27-S. L'endemà. Aquest va començar a ser el punt d'inflexió. L'endemà... és clar, hi hauria un l'endemà. De cavil·lacions se'n van fer de tota mena. Corrien per la xarxes, amunt i avall, sense aturador, i per les taules dels bars, i sobretot per les tertúlies dels mitjans, que, per sort, el cap de setmana eren discretes –cosa que de ben segur va dur-nos a fer l'espetec que ens aconduiria més enllà.
Sense polítics...? A mesura que la tarda i el vespre de diumenge s'escolaven, les alegries van baixar de to. Com endegaríem el projecte de transició cap a l'estat català que molts de nosaltres desitgem? Faríem un govern sense els polítics, que mentrestant romandrien a fora, asseguts a les escales de la catedral, mentre la cerimònia principal tenia lloc al recinte sense la presència d'ells, maleïts polítics que tot ho fan malament. Sense polítics... És clar que es podien quedar en un govern provisional sine die. Enmig de tot plegat, la sospita que sense els nostres polítics no aniríem bé va refermar-se i prendre forma cap a migdia. No havíem d'anar a una candidatura sense polítics. No havíem d'anar a una llista sense polítics. Alguns, moltes persones, van iniciar la lletania: quina descortesia fem al president bandejant-lo com un empestat. Ell que s'ho ha jugat tot per a prendre consciència d'aquest procés. Gràcies a les entitats, apa! Però ell està inculpat... i ara el traïm. Amb la prestància que llueix i ens el converteix en un bon ambaixador a les terres pretensioses de nord enllà. I en Junqueras, ell, que ha dut tan bé la torxa mig desfeta d'una Esquerra Republicana barallada, corcada d'odis caïnites. En Junqueras, professor universitari savi, amb grans qualitats intel·lectuals, que amb un discurs ens pot explicar l'inici i la fi de la justícia social. I en David Fernàndez, on trobaríem un home genial com ell que s'abraça fraternalment amb el representant de la burgesia catalana dins el Palau. Dilluns al migdia, el discurs havia canviat. Una llista amb la societat civil i amb polítics també.
A l'inici al·ludia al fet que “tot està
connectat”, diuen. Perquè aquella tarda, aquell migdia, tarda, capvespre, inici de la nit, les maniobres a palau, amb entrades i sortides de les entitats, dels polítics, dels nous polítics, dels de sempre, responien a aquell brogit que ja s'havia intuït en les converses de bar, en les xarxes, en les tertúlies... que no trobaven el guió. Quin
descans dimarts al matí, quan es va veure que ho tenien gairebé tot lligat. Tot lligat, vam saber-ho més tard. CDC i ERC pactaven una llista unitària. Vam plorar per l'absència de la CUP. Però tot seguit ens vam conformar: ens faria bé un grup que actués de mur de protecció de l'assalt dels espanyolistes, formats en escamot des de les esquerres més rabioses fins a les dretes quasifeixistes.
Ara només ens quedava un remordiment: en Junqueras havia hagut de cedir davant el president. De cedir? Va saltar ahir, dimecres, a les notícies del migdia, que la llista serà encapçalada pel potent Raül Romeva, l'atractiva Carme Forcadell i la ferma i suau alhora Muriel Casals. En Romeva ve directament d'Iniciativa-Verds-Esquerra-Unida. La Forcadell és d'Esquerra Republicana. I la Muriel Casals, la presidenta de l'Òmnium conservador, el que només volia parlar de llengua i res de polítiques... La Muriel ve de l'antic PSUC.
Heus aquí el pacte: el president Artur Mas, paradigma de la burgesia catalana de l'Eixample, passat per la modernitat, seria el número 4 de la llista, seguit d'en Junqueras. Com podia ser? Si en Junqueras podia guanyar. Els representants de les entitats, Romeva, Forcadell, Casals, han estat la resposta. Potser sí: tot està connectat.
