Aprendre de per vida
L'aprenentatge al llarg de la vida és un concepte que en els darrers anys ha envaït, no només la literatura pedagògica sinó que s'ha incorporat en la majoria d'àmbits socials, comunicatius i normatius amb molta facilitat. La raó és senzilla: qui nega avui dia la necessitat que, com a ciutadans, hem de seguir formant-nos durant tota la vida? I això per a ser competents en l'àmbit laboral, però, també, per a ser-ho davant els múltiples canvis que contínuament es van produint a nivell tecnològic, social, axiològic, informacional, etc. Aprenem durant tota la vida perquè aquesta és la nostra naturalesa. Els cervells humans estan programats per a no deixar d'aprendre. Encara més: fent-ho invertim en altes cotes de longevitat i en el propi benestar psíquic i físic. Romandre permanentment oberts a l'aprenentatge, i estar disposats a compartir allò que aprenem amb els altres, és el motor de la nostra supervivència com a espècie.
I si aquest és un procés ancestral reconegut, a què respon l'emergència i reivindicació del concepte actual d'aprendre al llarg de la vida? L'escolarització obligatòria, amb l'extensió de l'educació secundària i superior, ha comportat, en moltes societats, relacionar els processos educatius essencials amb allò que les escoles, instituts o universitats fan. I què és el que fan? Bàsicament, instituir un ensenyament curricular prescrit per les forces socials, polítiques, econòmiques, gremials, etc. que ostenten el poder institucional en un determinat moment històric. Tanmateix, l'aprenentatge humà va molt més enllà del que es produeix –i amb un èxit relatiu– com a resultat d'un ensenyament planificat i esdevingut curricular.
Si ara pren força la idea que aprendre i formar-se de forma permanent és una tasca vital, no forçosament escolaritzada, i que constitueix un dels drets humans per a reivindicar, potser sigui perquè ja ens hem adonat de les limitacions que comporten els processos d'aprenentatge institucionalitzats. Els aspectes autènticament rellevants per a una persona, per a ser apresos al llarg de tota la seva vida, ni hi caben ni es poden acomodar als formats propis dels sistemes educatius. Ara vivim en un món on el coneixement ja no pertany a les institucions educatives, sinó que es troba en xarxa i en accés lliure –a condició que hom tingui els mitjans materials i competencials que li permetin analitzar els continguts de forma crítica. Situats en aquest nou escenari és lògic que els sistemes escolars i universitaris tradicionals entrin en una profunda crisi.
Precisament, accedir a més altes cotes d'educació ens ha permès prendre consciència del valor de l'aprenentatge permanent. I per això, ara els ciutadans no reclamaran només una escola per als seus fills, o un títol universitari, sinó que reivindicaran el dret i l'oportunitat per a seguir formant-se –també com a adults– en tot allò que vulguin, o necessitin, al llarg de la vida. Aquestes noves demandes transformaran els nostres sistemes educatius, flexibilitzant les seves funcions seleccionadores que comporten, actualment, excloure una significativa part de la població –sovint la més vulnerable– de l'oportunitat de continuar aprenent. A canvi de garantir el dret a la formació al llarg de la vida, les institucions podrien demanar als ciutadans que assumissin el deure d'ensenyar i compartir amb tots els seus conciutadans els aprenentatges que permanentment anessin adquirint. Això comportaria una autèntica revolució educativa.
