Quatre mots nostres passats al francès: (4) Godomací

i la llengua espanyola ha estat prou permeable per integrar algunes desenes de paraules nostres, en canvi poquíssims mots francesos vénen directament del català. En veurem quatre. Avui: godemiché.

Aquesta crònica hauria d'anar precedida d'un advertiment: s'hi parlarà de sexe, de sexe sense romanticisme. Per saber què significa godomací, però, no cal que cerqueu al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni al Diccionari Català Valencià Balear. No hi és. Per trobar-ne un rastre, he hagut d'anar a forfollar al Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain. A l'entrada godomací, diu, sòbriament: “penis artificial”. I per il·lustrar aquesta definició cita aquest fragment de text anònim, per al qual malauradament no proposa cap data: “he sapiats que les fembres que los ve talent ho volentat a tant que no s avenen ab elles los homens, he per aquesta raho han les fembres de aquestes que usen lo godomaci que es fet de coto he confeccionat de dins en forma de vit, he usen ab ell meten lo s en lo cony entro que son fartes e perden lo desig”. La llengua és antiga però el sentit general no deixa lloc a cap dubte. Un godomací és allò que s'anomena avui consolador o sigui, segons el DIEC, un “estri en forma de penis usat per a obtenir plaer sexual.” També es va anomenar godomassil, godomacil o guadamazir. Aquest nom, una mica estrany, ve del fet que solien ser fabricats amb un cuir d'alta qualitat vingut tradicionalment de la ciutat líbia de Gadames. Aquesta mateixa paraula, però, tenia un segon sentit, més comú, ja que designava “una tapisseria de cuir repujat, pintat i daurat”.

Com se sap, el godomací ha deixat lloc al consolador. Tinc la sospita, no verificada, que la paraula consolador en el sentit que ens interessa avui és un manlleu directe a l'espanyol. Un manlleu que ha generat una resistència discreta però real: alguns relats eròtics catalans pescats a internet han recuperat el godomací com a paraula nostrada per descriure un objecte que existeix com a mínim des del neolític.

Però es tracta, avui, d'explicar que en una època indeterminada godomací va passar al francès per esdevenir primer godemichou i després godemiché, o godemichet. Una teoria fantasiosa fa venir godemiché del llatí medieval gaude mihi –alegra'm–. L'origen català, però, no fa cap dubte, tot i que el diccionari Larousse no l'esmenti. Cal dir que fa molts pocs anys que aquest august diccionari ha integrat godemiché. A vegades abreujada en gode, aquest mot arrossega encara avui en francès un tuf de sofre que el fa poc amè. És una paraula considerada sovint com a molt vulgar. Fins a tal punt que m'he adonat que a vegades catalans del nord es negaven a continuar emprant l'equivalent rossellonès de mandra –goda– per la por que la seva semblança amb gode provoqués una interpretació escabrosa de les seves paraules

S