La dreta endimoniada
Sovint, contra els cànons que reclamen i proclamen la humilitat necessària, cal fer algun article en primera persona. Si no, no s'entén. Sigui, doncs. Com l'Ovidi i com Raimon, jo sóc fill d'una família molt humil. Valenciana. Molta gent com jo, al País Valencià, sociològicament “d'esquerres”, ens hem sentit sempre enlluernats per una “dreta” civilitzada. Cal obrir un llarg parèntesi: (Vostès em perdonaran el mot. Què és la dreta? Aquí caben totes les provocacions. Qui és més “de dretes”, Xavier Trias o José Montilla? No dic qui ha patit un origen més dur, ni tan sols qui ha bregat més per ser on és. Només dic qui és més “de dretes”. El lector més honest dubtarà. N'hi ha per fer-ho. Acceptem, de tota manera, el criteri convencional que destria “dreta” i “esquerra”. Ni que l'esquerra pugui ser autoritària i intransigent i la dreta es reconegui com liberal).
S'acaba el parèntesi. Una “dreta”, doncs, com ens l'han definida, semblant a “la catalana”. Industrial, potent, audaç, innovadora i hàbil. Poruga davant el poder de l'Estat, però descarada i provocadora al darrere. A València la dreta sempre ha estat extrema dreta. Amb comptades i incompreses excepcions. Agrària en el pitjor sentit del terme –no en el del cultiu sinó en el del pedregar–, analfabeta, agressiva i provinciana. No debades Joan Fuster va haver de proclamar el cèlebre i trist aforisme “El País Valencià serà d'esquerres o no serà”. Mentrestant, però, ell mateix havia de recórrer als mecenes de Catalunya per publicar, per emprendre aventures editorials ruïnoses o per sobreviure a còpia d'articles de premsa.
Quan un valencià orfe de “dreta” arriba a la capital de Catalunya el món se li il·lumina. A Madrid el corprèn la força de l'Estat. A Barcelona li roba el cor cada traça d'una burgesia que va voler ser i que va ser. La burgesia és “la dreta”? Això sembla. I així ho entenem seguint el cànon marxista. Al País Valencià hauria calgut això. Una “dreta” com Marx mana. Orgullosa de ser valenciana. Industrial. Innovadora. Els perquès d'aquesta absència obligarien a una reflexió massa llarga. El mateix Fuster va voler treure'n l'entrellat sense aconseguir-ho del tot. Ernest Lluch hi va voler dir la seva. I Vicent Soler. Economistes, sociòlegs i algun bomber no s'han acabat d'aclarir. Les explicacions del miracle de “la dreta” industrial catalana van des del port de Barcelona, accident natural profitós, passant per la proximitat amb França, fins a l'empat de la guerra dels Segadors. Tant se val. Ací hi ha “dreta”. Allà no. Allà encara han de sortir de la cova. Alguns, pocs, comencen a fer-ho. Potser és massa tard. Potser el País Valencià no serà. I ací encara se'n queixen, de la seva dreta...
I tot això a tall de què? A tall d'actualitat. Catalunya és ara, com ha estat sempre, un dels vivers peninsulars més eficaços de la protesta contra “la dreta”. Es pot entendre a Madrid. Encara més a València. Però no s'entén tant a Barcelona. Una part efectiva d'aquesta “dreta”, que ni tan sols s'atreveix a identificar-se com a tal, s'ha decantat per la transgressió. S'ha enfrontat a l'altra part de l'establishment i a l'Estat. Ho ha arriscat tot. Perquè ells tenen alguna cosa a perdre. Qui no té res o té ben poc s'ha de remoure. Ells no en tenen cap necessitat. I és aquesta “dreta” la que rep més estocades. Dels seus companys de pupitre de l'escola, de l'Estat, de l'esquerra espanyola i de l'esquerra alterada catalana. Hi ha crisi, és cert. Hi ha tensió social. Hi ha la ira de molts justos. Però tot això no ho justifica.
A Catalunya “la dreta” és pecat. Encara que sigui econòmicament majoritària –qui no és “de dretes”?–, és sociològicament odiada. L'independentisme d'“esquerres” la tolera amb una certa aprensió perquè sense ella no pot ser. No pot ser la independència. Camina al seu costat amb la pinça al nas. Això explica, per exemple, que tothom hagi convingut que els “indecisos” només siguin d'esquerres. Cal convèncer i seduir Iniciativa, Podemos i la delegació local de la internacional trotskista. Ningú els pot
menystenir. Cal guanyar-se'ls. Per contra, la gent gran –que va decidir el sentit del vot a Escòcia–, els més conservadors, la Unió de Duran –la “dreta” reticent en general– no hi compten. No cal seduir-los. Algú s'imagina que, en lloc de Raül Romeva al davant de la candidatura unitària s'hagués decidit situar Valentí Puig? No cal insistir-hi. Personalitzem per acabar. Com a valencià que sóc, deu ser que la realitat se'm distorsiona. I la vista se m'enlluerna. Oh, Gaudí! Oh, Prat de la Riba!
