Ideals polítics immortals
Fa poc, en una xerrada sobre educació, he recordat que hem d'aspirar a “proporcionar la millor educació a les noves generacions i, més enllà, continuar donant oportunitats educatives a tothom durant tota la seva vida”. Si li sembla bé, li prego que segueixi llegint: intentaré compartir algunes propostes rellevants. El fragment citat es va incloure a la Llei 12/2009 de Catalunya, del 10 de juliol d'aquell any. Són les primeres línies del Preàmbul. La LEC és un document legislatiu poc ideològic, elaborat amb consens i afany d'estabilitat i –al meu parer– ben aprofitable. Tot al contrari dels nyaps de les lleis educatives estatals espanyoles, que sovint neixen ja mig mortes. L'educació és la fortalesa d'un Estat: no ho són pas les efímeres glòries passades, ni les esbotzades estructures militars, ni els jutges venuts, ni tampoc –per repartir una mica arreu– els empresaris d'allò més arterosos. L'educació possibilita el coneixement tècnic i el criteri ètic, la responsabilitat i afany d'excel·lència, la humilitat i el respecte.
El dissabte 27 de juny vaig visitar detingudament –el dia abans que es clausurés– l'exposició Demos. Viure en democràcia, a la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya. El seu contingut podria ser d'anàlisi prescriptiva a escoles i instituts i també a les seus formatives dels partits, ONG i grups de pressió. Puc ser breu perquè al web mac.cat encara se'n pot llufar el contingut, si els interessa. Gràcies a l'educació rebuda, sabem –i a Demos s'il·lustra– que els atenencs van inventar un sistema de gestió política, la democràcia. Va néixer el 509 aC amb les reformes de Clístenes, un oligarca. Ara bé, no va durar ni dos-cents anys: Alexandre el Gran la va suprimir del tot el 322 aC. Tot i certes imperfeccions, el nou mètode havia permès la participació de la ciutadania i cert control sobre els governants. Cap a finals del s.XVII, amb John Locke, i després amb la Il·lustració del XVIII, es va recuperar aquest model de convivència, basat ara en l'elecció de representants, l'organització de partits polítics i –ja que els humans tendim naturalment a abusar del poder– amb la proposta d'una separació de poders que, malauradament, alguns no respecten.
La democràcia fa possible gestionar la pluralitat, amb pactes i acords, reconeixent una comunitat d'iguals i defugint el domini i l'explotació de minories i dèbils. Ara bé, requereix educació, seny, sentit crític: només així podrem excloure els dictadors, demagogs, tramposos i ignorants. No és fàcil: de fet, Plató no hi creia i suggeria que del poder ens n'ocupéssim els filòsofs. Quin perill! Sabem que també Plató es podia equivocar. El nucli de Demos presentava quatre casos: Tucícides, Antígona, Lisístrata i Sòcrates. La radicalitat democràtica ha de ser estudiada i ells ens acostaven, respectivament, a: l'ostracisme (cal fer fora del sistema els indesitjables), la distinció entre legalitat i legitimitat (hi ha coses justes encara que un paperot ho prohibeixi), la resistència pacífica i l'escàndol dels tribunals instrumentalitzats. Vostès hi identifiquen conflictes reals? Jo els parlo d'“ideals polítics immortals”, i aquest és el tresor de la reflexió filosòfica i de la capacitat crítica dels ciutadans. Calculo que, en actiu a la Secundària del nostre país, hi ha poc més de cinc-cents professors de filosofia. Quina responsabilitat!: hem de proporcionar eficaçment i amb respecte una formació eticopolítica adient.
La patètica llei de Wert, que ara recull Méndez de Vigo, intenta laminar la presència de la reflexió humanística i, més en concret, de la filosofia en els plans d'estudi troncals. Fan més mal que la publicitat consumista, la superficialitat d'una digitalització salvatge o les misèries morals d'una civilització que segueix trontollant. Voldrien retrocedir a les èpoques del silenci dels ciutadans, de les elits hereditàries i de l'opressió cultural. Tres propostes a curt termini: el IV Congrés Català de Filosofia, la Jornada de Filosofia de Girona sobre Imatge, veritat i poder i la proposta d'una revista, Filosofia, avui, sota l'empara del CREAIF. Ningú no té dret a matar els nostres ideals polítics per al bé comú: la il·lusió de fer un món millor és immortal. No se'n sortiran, oi que no?
