Ca montes
123 anys després
El catalanisme ha estat un moviment tenaç i persistent. Això no ho pot negar ningú. Si acceptem les Bases de Manresa del 1892 com a data fundacional del catalanisme polític, trobarem que han passat 123 llargs anys abans que no ens hem trobat, ara, a la porta del projecte definitiu: l'estat propi. Ja ho sé que hi van haver episodis solemnes i valuosos, incloses les dues efímeres repúbliques del 1931 i el 1934. Però no res es pot comparar a això que estem protagonitzant ara. El catalanisme és un moviment tenaç i persistent però potser un poc lent… Lent sobretot perquè la llista d'estats nous apareguts a Europa des del 1892 és tan llarga que en conté de fet molts més dels que hi havia el 1892. Ni Islàndia ni Irlanda ni Noruega existien, vull dir com a estats, quan el catalanisme es va començar a plantejar què volia ser. Ni Polònia, Txèquia, Àustria, Grècia o Albània, per dir només alguns noms. O Estònia, Eslovènia, Malta i Finlàndia, per dir noms que avui no discuteix ningú. No sé com devien viure els catalanistes del seu moment la independència i l'ascens a categoria estatal del que amb paciència d'entomòleg generacions i generacions de catalans hem anat catalogant com a nacionalitats. Sé, però, que jo, que he tingut la sort de viure en primera línia l'emergència dels nous estats de l'est d'Europa, ho vaig viure amb alegria però també amb neguit. Què calia per a que allò que veia als carrers de Riga, Zagreb, Praga o Tallinn passés als de Barcelona, València o Palma? Hi ha molta gent que voldria que estigueren vivint amb nosaltres aquest moment fascinant, aquesta revolució de les corbates i les samarretes que, 123 anys després, sembla que ens portarà al destí natural de la república catalana. Però de la nostàlgia no es viu, especialment quan l'ara és així de poderós, atractiu i emocionant com, finalment, l'estem vivint.