Matar el Cobi
Amat fa entendre que, almenys en el terreny de la historiografia, no hi ha un únic discurs, ni un únic discurs nacional, i que els historiadors que encarnen el model uniforme són els més subsidiaris
Jordi Amat proposa, en el seu darrer llibre, una interpel·lació en tota regla a la societat catalana, als intel·lectuals i a la política. El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Barcelona, Tusquets, 2015, és un llibre apassionant, trepidant, inquietant. Amat construeix amb molta informació molt ben documentada, i amb arrencades literàriament brillants a cada capítol, una visió crítica de la història intel·lectual de Catalunya i de la lenta reconstrucció del catalanisme.
En el rerefons pesen molt dues qüestions transcendents i que serveixen per teixir la trama intel·lectual de la tesi del llibre. D'una banda, l'indiscutible sotrac i fractura de la Guerra Civil espanyola; desfila davant nostre el creixent testimonialisme aïllat de l'exili, l'activisme lent i gradual a l'interior, el possibilisme de molts i la contaminació inevitable de la societat catalana pel franquisme. De fet cadascun a la seva escala, Ridruejo i Pla, podrien ser el paradigma de molta altra gent menys coneguda que al llarg de la seva vida hauria fet una evolució semblant; fins al punt que avui dreçar una línia de separació des de la puresa antifranquista, segurament tindria resultats escruixidors si segmentéssim la societat per fulls de serveis no contaminats; per això hi ha tantes biografies reconstruïdes, reescrites i adaptades als signes dels temps. De l'altra, l'aparent línia divisòria que voldria circumscriure el catalanisme, i més encara, el nacionalisme català al camp exclusiu de la burgesia catalana establint un tall insalvable entre el discurs nacional, preponderant, i el discurs social subsidiari. Aquí hi ha una reivindicació poc matisada de Jordi Solé-Tura.
Pel que fa al primer aspecte, l'estudi del paper de Pla, Gaziel, Guillem Díaz Plaja i Destino marca una etapa inicial d'“ocupació ambigua, 1939-1947”, on per les escletxes s'intueixen les possibilitats mínimes i les contradiccions màximes. És en aquest context que Amat perfila de manera penetrant el drama, a Catalunya mateix, del cataclisme civil; aquí no va ser possible una vindicació unànime, al nivell de la dignitat nacional que Malraux féu de Jean Moulin a França; massa permeabilitat social ho impedia en l'adaptació al nou medi o la simple adscripció directa i, potser també, servil.
La “modernitat cauta, 1952-1960” ens transporta als anys del diàleg entre els intel·lectuals catalans i castellans, al paper de Carles Riba, a la força seductora de Vicens Vives i a la campanya de Jordi Pujol que, de la mà de Josep Benet, va transformar el cristianisme ingenu de les festes de la Mare de Déu de Montserrat a l'activisme clandestí per construir un nou imaginari catalanista.
Només que de 1962 a 1980, en l'etapa de predomini del “catalanisme progressista”, es va produir una bifurcació. El mateix any de les grans inundacions del Vallès, que van posar rostre humà a la Catalunya de la immigració, i de la fundació d'Edicions 62, va començar, segons Amat, un distanciament creixent entre un recelós Pujol, cada cop més lluny del món intel·lectual universitari i majoritàriament d'esquerres i més concentrat en un destil·lat del catalanisme reclòs en la causa d'un pragmatisme de la quotidianitat.
Després de 1980 i ja amb el poder a la mà, Pujol va posar les bases de la demolició del model de la Barcelona olímpica, matar el quisso, i preparar el terreny de la uniformització intel·lectual i política: “El «procés de sobiranització» (Agustí Colomines dixit) en el qual estem immersos passa, entre multitud d'aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit en la idea de ruptura inevitable amb Espanya.”
Però l'epíleg liquida vint-i-cinc anys amb traç gruixut i sense cap marge per fer entendre que, almenys en el terreny de la historiografia, no hi ha un únic discurs, ni un únic discurs nacional, que els historiadors que encarnen el model uniforme són els més subsidiaris i que, per exemple, el proscrit Borja de Riquer en el manifest anònim de 1993, s'alinea ara en posicions ben diferents sense per això haver esdevingut, com es diu de Termes, un intel·lectual orgànic, en aquest cas del postpujolisme.
