Copiar l'operació Casals

El darrer exili de Pau Casals a Puerto Rico fou una operació d'estat. La va planificar Luis Muñoz, un prohom polític bàsic del país caribeny, amb la idea d'impulsar un pla anomenat Operación Serenidad, i potser el mateix Casals mai no va saber que ell n'era una peça més. Hi van col·laborar exiliats catalans de l'època que sí que volien fer més visible Puerto Rico. L'objectiu era incrementar la inversió industrial a l'illa –ho van aconseguir–, la consolidació cultural i com a destí d'excel·lència cultural –encara avui hi és present amb els festivals Pau Casals– i enfortir l'autoestima i el nacionalisme. En pocs anys van deixar en tres les opcions del país borikén: la tercera i nova opció factible era la independència, un espantall per al prestigi intern dels EUA que encara avui explica la insegura actitud americana davant un estat associat que presenta una crisi econòmica colossal, l'anomenada “crisi criolla”, que té Puerto Rico a la vora de l'abisme econòmic, però no hi pot caure en tenir una legislació imposada pels EUA que els obliga a fer múltiples concessions als porto-riquenys.

Davant un estat que ens nega el pa i la sal, que ens amenaça d'una manera delictiva en parlar de suprimir les nostres institucions seculars, cal recordar que des del 1359 tenim la institució de la Generalitat i, aleshores, al Regne de Castella li faltaven encara gairebé 150 anys per acabar de resoldre el que per ells és la dita Reconquista, hem de prendre model dels processos internacionals més diversos. Mentre anem cap a la independència hem de trucar a totes les portes possibles, des dels estiuejants i turistes que passen amb nosaltres períodes de vacances, molts i molt variats, fins als professionals de tota mena, des de l'esport –la trajectòria de molts que han passat pel Barça ens pot ajudar molt–, fins a músics –cantants, rockers o la munió dels qui al Palau de la Música, el Liceu, el Sònar o centenars de festivals s'han manifestat amb simpatia a favor de poder manifestar els drets democràtics.

L'operació Casals va anar acompanyada d'una rebuda càlida i afectuosa de milers de nens, de les autoritats de l'època, de tota la societat vers el que reconeixien com el músic més lluitador per la humanitat i contra la guerra, de l'home exemplar que prometé no actuar a cap lloc on no hi hagués llibertat o hi fessin acte terrible de presència dictadures i totalitarisme. L'acompanyaren a Mayagüez, a l'oest de l'illa, a visitar la casa on havia nascut la seva mare, dona clau en la vida del músic vendrellenc, i tampoc deixaren de fer costat a la seva esposa, Marta Montañez, una violoncel·lista d'origen porto-riqueny de primer nivell que ho havia deixa tot per estar amb el seu espòs i mestre. 

Hem d'usar les famílies i les nissagues. Al cap i a la fi, qui més es beneficiarà d'un país lliure de l'Espanya tancada i obsoleta, corrupta i corruptora, negadora dels drets democràtics del poble català, seran els fills i néts de les generacions presents, que tenim el deure moral i dret social de lluitar pel nostre present i per un futur més social, just i igualitari.

Pau Casals va ser l'exiliat més il·lustre i admirat de tots, per damunt d'ideologies i partits. Home de pau i creació, va dur els Kennedy a Puerto Rico per veure'l actuar; després vindria l'actuació a la Casa Blanca a Washington i, posteriorment, a l'Assembla General de l'ONU, on explicaria què és ser de Catalunya a tot el món. Segur que entre nosaltres hi ha qui pot fer o potenciar actes de complicitat semblants, tenim la música i el cant, només ens falta anar a trobar els intèrprets.