Sadisme econòmic
Davidson Budhoo fou un economista de l'illa caribenya de Granada empleat durant dotze anys a l'FMI, encarregat de dissenyar projectes d'ajustos estructurals per a Àfrica, Amèrica Llatina i el Carib. El 1988, fart de les irregularitats i l'absoluta manca d'honestedat de l'organisme arran del gir ideològic neoliberal propiciat per l'era Tatcher-Reagan, presentà públicament la seva carta de dimissió. En el document exposà les estratègies fraudulentes que feia servir el Fons per imposar polítiques letals d'austeritat, reformes i privatitzacions. Revelà pràctiques habituals de manipulació d'estadístiques per forçar molts governs a emprendre “reformes estructurals” traduïdes automàticament en un deteriorament de la seva economia, i que generaven pobresa, fam i patiment. La carta anava acompanyada de proves del capteniment delictiu de l'organització que, a tall d'exemple, en el cas de Trinitat i Tobago, havien inventat deutes inexistents i més que duplicat la dada sobre costos laborals per així justificar la imposició d'un duríssim pla d'ajustos. Malgrat que auditories posteriors confirmaren les acusacions de Budhoo, els representants de l'FMI gaudeixen de l'estrany privilegi de la immunitat diplomàtica, i mai no han estat jutjats per aquests fraus i la reiterada violació de sobiranies nacionals. A la carta, de la qual es va fer una obra de teatre, relatava que els programes estructurals de l'FMI esdevenien una mena de “tortura de masses, en què governs i pobles que criden de dolor s'han d'agenollar davant nostre, trencats, terroritzats, en ple procés de desintegració i clamant per un mínim de decència. Tanmateix, nosaltres ens rèiem davant la seva cara mentre continuàvem la tortura”.
No és l'únic testimoni. El premi Nobel Joseph Stiglitz, economista en cap del Banc Mundial, fou acomiadat per haver denunciat aquestes pràctiques fraudulentes i inhumanes de l'FMI. Al seu llibre El malestar en la globalització féu una denúncia contundent de l'estupidesa suïcida del conjunt de polítiques dels organismes financers internacionals i la seva crueltat. L'actuació d'aquests organismes en la crisi asiàtica de 1997, una simple qüestió d'especulació de divises, fou utilitzada per imposar polítiques d'ajustos i desregulacions de desballestaren les incipients economies industrials de països com ara Tailàndia i Indonèsia, i que van provocar centenars de milers de suïcidis i on moltes estudiants foren empeses a la prostitució.
FMI i Banc Mundial, entitats sorgides a
la fi de la Segona Guerra Mundial amb el mandat d'estabilitzar l'economia mundial, han acabat esdevenint la Gestapo de l'ortodòxia econòmica, destinada a imposar una praxi neoliberal que manté com a mantres ideològics la santíssima trinitat de mesures imposades arreu: les retallades en el sector públic, les privatitzacions i les desregulacions, mesures que serveixen únicament per a l'acumulació d'uns pocs a costa de regions i classes socials senceres i que permet als grans fons d'inversió actuar com a colonitzadors dels espais públics, caient com a voltors damunt pensions, educació, sanitat, energia o tot aquell dret susceptible d'ésser comercialitzable.
En termes objectius, aquestes polítiques, a banda de tòxiques, s'han mostrat absurdes i ineficaces, fins i tot des dels paràmetres del capitalisme clàssic. A què pot
respondre, doncs, tanta insistència a arruïnar països sencers i a fer terriblement vulnerable una economia occidental que perd pistonada respecte d'altres pols econòmics mundials?
Potser convé analitzar la qüestió des d'una perspectiva psicològica. La denúncia de Budhoo ens parla de crueltat i tortura. I la biografia dels darrers directors gerents (Rodrigo Rato, Christine Lagarde i Dominique Strauss-Kahn) ens pot ajudar a entendre millor la magnitud de la tragèdia. En els dos primers casos, parlem d'individus sobre els quals pesen instruccions judicials sobre casos de corrupció, i un capteniment d'una freda indiferència respecte al patiment aliè. Pel que fa al darrer, el seu historial sexual, amb acusacions d'abusos i de participació en diverses orgies amb prostitutes a les quals se sotmetia a pràctiques brutals, resulta prou significatiu i ens ajuda a entendre moltes coses. Convé recordar la frase de Francis Underwood, el fictici protagonista de House of Cards: “Tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder.” En certa mesura, les orgies de l'exdirector de l'FMI són metàfora del sadisme econòmic amb què actua l'organisme, i té a veure amb l'il·limitat poder amb què el capital financer ha corromput Europa fins al moll de l'os. Potser ja va essent hora de posar fi a la impunitat. Cal plantejar aquí un nou judici de Nuremberg.
