Mòmies quixotesques
El que ha passat en el nostre país durant els últims quatre anys serà estudiat, acabi com acabi, a les facultats de ciències polítiques, a les d'història i possiblement també a les de sociologia. Un canvi polític com el que desitja una bona part de l'electorat del país no és fàcil de consumar, sobretot amb un estat que no ha cedit a cap mena de negociació per mirar d'esbrinar la voluntat democràtica de la ciutadania. Hauria estat senzill –relativament senzill– fer en el seu moment alguna concessió en la dimensió fiscal del problema, suavitzar els discursos espanyolistes i regalar a Catalunya alguna inversió simbòlica o alguna infraestructura essencial, amb la qual escenificar que l'Estat espanyol, a pesar de voler-se ben unit, accepta el lideratge català i la seva especificitat.
L'espanyolisme, en canvi, no ha cedit ni un mil·límetre, i si en d'altres circumstàncies el catalanisme hauria acotat el cap (durant els anys de Pujol), en l'actual tessitura, i gràcies, sobretot, al president Mas i als moviments socials sobiranistes, s'ha fet un pas endavant importantíssim: s'ha demostrat que no hi ha por, per molt que s'invoquin tribunals, codis penals, inhabilitacions o suspensions de l'autonomia. El canvi de paradigma mental que ha fet el catalanisme polític és sobretot allò que serà objecte d'estudi quan tot això acabi –d'una manera o de l'altra: amb la victòria o amb una desfeta que només podrà ser temporal: nova embranzida–, perquè de l'espanyolisme com a ideologia de la intransigència nacionalista i centralista no podem esperar-ne més que anàlisis minoritàries i sense gens d'autocrítica. D'Espanya, com ja s'ha dit, se n'ha independitzat ja mig planeta, i sense que això hagi servit perquè la mecànica del poder central hagi fet autocrítica o s'hagi plantejat què s'ha fet malament. La d'Espanya és la història d'un imperi que s'ha anat fent petit, encara immòbil en les seves essències pàtries, congelat entre mòmies quixotesques i ben embolicat amb banderes gegantines i sentiments inflats d'un orgull sense solta ni volta.
Si per un costat hi ha aquest nacionalisme espanyol obcecat i perdonavides, per l'altre trobem una certa esquerra que tampoc no ha sabut crear un nou discurs i que acaba reciclant el ressentiment de classe sota d'altres consignes, com la de la crítica a les retallades (fatalment inevitables fins i tot allà on governa l'esquerra més pura: Grècia) o l'aspiració a una cohesió social que no es dóna ni en els països dels serials de dibuixos animats. Hi ha una esquerra que anteposarà sempre qualsevol mena de misèria social a l'obtenció d'un instrument de poder per mirar de solucionar aquest mateix assumpte. El fons àcrata de l'esquerra radical no li permet alinear-se amb un sobiranisme que necessita un estat propi, és a dir, guanyar en autoritat per dirigir i gestionar, ordenar i acabar de fer aquella feina que l'Estat espanyol no ha sabut consumar en el nostre país.
El litigi que tota separació suposa no té per què ser traumàtic, per molt que ho vulgui un cert paternalisme polític que tem que la ciutadania no pugui encarar aquest debat de fons. No només és d'Espanya que hom ha de mirar de superar-ne els esquemes, sinó d'una cultura política i periodística que ho veu tot com a tabú: el debat, el vot, el pluralisme, la llibertat judicial i la llei, tot d'acord amb una forma de fer política dedicada més a perpetuar i fer créixer el poder –i obligar els altres a obeir en silenci– que a cedir, negociar i buscar solucions per als problemes de tots.
