La llengua

Una de les controvèrsies més interessants provocades per la possibilitat que el repte del sobiranisme acabi amb la independència de Catalunya és la presència que tindrà la llengua catalana en un nou estat. I no solament això, sinó la posició en la qual quedaria la defensa del català en els àmbits en els quals no s'estengués la jurisdicció d'aquest nou estat. Hi ha intel·lectuals, com ara Salvador Oliva, que entenen que la independència no redundarà en accions favorables a la solidesa de la llengua sinó ben al contrari. Creuen que la llengua no serà una prioritat i que, en qualsevol cas, la protecció jurídica que se'n derivaria (amb més contundència en l'escenari internacional, per exemple) no és sinònim de robustesa davant una realitat que ens indica tot el contrari. D'altres veus, clamen justament pel contrari: l'única solució que té el català –l'ensenyament, l'ús, la qualitat de la llengua– és tenir a favor una decidida intervenció estatal, sense dependències d'administracions i jurisdiccions alienes sinó contràries a la llengua. Hi ha un detall, però, que no se'ns hauria d'escapar. M'hi va fer pensar una declaració de la nova presidenta de les Illes Balears. Preguntada sobre la possibilitat d'una Catalunya independent, insinuava que, sense un aliat tan important en el si de l'Estat espanyol, la permanència de la llengua a les Illes estava en perill. No és gens menyspreable, aquesta reflexió, precisament ara que les Balears tornen a formar part de l'Institut Ramon Llull, després de l'etapa fosca del PP. Vull dir que no està feta des de l'animadversió sinó que sembla un crit d'alerta. Això ens indica que la llengua (i la pròpia concepció d'un espai lingüístic ampli, ambiciós i comprensiu de totes les variants i cultures) és una assignatura inexcusable en el nou plantejament polític. Si fem tot això que fem per acabar perdent els bous i les esquelles de la parla que ens uneix i ens agleva en la nit dura, no sé, francament, si haurà valgut la pena.