Els lladres

Fa uns dies, uns lladres van entrar a robar en una casa molt a prop d'on visc. Era a la nit, els amos estaven dormint, ni ells, ni cap dels veïns o dels gossos, no van sentir res. Naturalment, la policia feia la ronda en una altra banda. Saber això encara ha estat pitjor: d'ençà que ho hem sabut, cada vespre, tots els veïns prescindim de la fresca de les nits d'estiu i de les rondes extraordinàries que fa ara la policia i, abans d'anar al llit, ens assegurem que totes les finestres i les portes són ben tancades. El pany de la porta d'entrada amb el doble volt, el pestell girat, la balda o la cadena posada, totes les persianes fins a baix de tot. Els que tenim gos hem traslladat el seu jaç al passadís d'entrada. Ho confiem tot al gos prescindint dels seus gemecs planyívols. A les nits, provem de dormir, mentre sentim el gos i mentre pensem que els lladres també el sentiran abans que puguin entrar. I els que no en tenen han de confiar-ho tot al mòbil, al 112 i a la providència. Un número mal marcat, una connexió fallida, un dubte a última hora i els lladres s'ho enduran tot. Demano a vegades què és aquest tot. “Tot és tot”, em diuen. Els mobles d'Ikea, les targetes de bancs o caixes amb el codi de seguretat a prova de hackers, els ordinadors, les tauletes, les teles i els electrodomèstics d'oferta que estem pagant a terminis, les carteres amb els seixanta euros de mitjana que hi guardem, la joia única dels iPods o dels iPhones. Va haver-hi un temps que dormíem amb les finestres obertes i que el que hi havia a casa nostra era només nostre. Avui també això s'ha acabat. Si els lladres entressin a robar a qualsevol de les nostres cases i la policia els acabés atrapant, tindríem treballs a demostrar que tot el que s'endurien és nostre. L'única seguretat és que ens haurien robat. Avui, amb els lladres passa com amb els estats: que tot el que ens poden retornar també ens ho podria retornar qualsevol altre. Ara que ens anem acostant al 27-S, val la pena tenir-ho en compte.