Teresa, siguem assenyats
La possibilitat, com va acabar defensant Teresa Forcades, que Procés Constituent es presentés en solitari a les eleccions, significava portar l'organització al suïcidi polític
Durant la campanya de les municipals, dos nous actors van aparèixer en escena de manera estel·lar i, per qui eren, van concentrar una bona part de crítiques de la caverna mediàtica i política, pròxima a la visió més unitària de l'Estat. Les germanes Teresa Forcades i Lucía Caram van fer campanya al costat d'Ada Colau i Xavier Trias, respectivament. De forma decidida, van trencar les parets d'una Església que, moltes vegades, es mira massa el melic i s'obre poc a la realitat per atansar-se al poble i opinar sobre els temes més mundans. De fet, ja era hora!, van parlar d'aquelles qüestions que els més progres de l'Església reclamen a les autoritats eclesiàstiques tenir en compte, per evitar així una davallada anunciada de fidels a bona part del país.
El problema, però, és que mentre la germana Caram va retornar a la seva quotidianitat, Teresa Forcades va decidir fer un pas més. Sota l'empara de Procés Constituent va demanar l'exclaustració per poder fer vida política. Forcades s'havia convertit en líder d'opinió des que va erigir-se com a una de les veus més crítiques amb el negoci de les farmacèutiques, i va organitzar Procés Constituent, juntament amb l'economista Arcadi Oliveres, per avançar cap a una resposta forjada des de la base, i per la base, als reptes nacionals i socials del país. Forcades tenia (i encara té) la seva claca; esdevenia una de les veus representatives dels indignats, una cara exemplificadora de la nova política d'alguns. Per això es va convertir en un caramel molt endolcit per determinats grups polítics de l'esquerra més radical del país, que van voler aprofitar el seu magnetisme (i el del seu company de viatge) per rentar la cara a propostes polítiques que, mirades en detall, continuen patint dels mateixos mals de sempre (o similars, no ens enganyem). Arcadi Oliveras és gat vell (a l'acadèmia i a la lluita social) i sap veure-les venir. Ho dic com un elogi i, a més, no en tinc cap mena de dubte després d'haver-lo entrevistat uns quants cops i conèixer gent molt propera al seu entorn. Home de principis, que hi podràs estar o no d'acord però que fa temps que s'afaita. A Forcades, però, la possibilitat de passar als llibres d'història li va ennuvolar la vista (o la seva visió estratègica). Pensar que podria participar de la lluita partidista encoberta que s'amaga darrere la configuració de qualsevol llista electoral sense crítiques, fissures o divisions a la seva organització era d'il·lusa. Oliveras va saber endevinar que la transversalitat que havia tingut Procés Constituent no podria trencar-se per encotillar la formació en el marc d'una coalició que acabarà essent teledirigida des de Madrid. Depenent dels resultats, Catalunya Sí que es Pot pot llegir-se, el 28-S, com un èxit de l'estratègia d'ICV-EUiA; però no s'ha d'oblidar que els qui han demostrat fins ara tenir recorregut electoral han estat els nouvinguts de Podem i com a tal acabaran marcant l'agenda interna de la coalició.
La possibilitat, com va acabar defensant Teresa Forcades, que Procés Constituent es presentés en solitari a les eleccions –atès que l'aliança amb els ecosocialistes i la gent de Pablo Iglesias no va prosperar–, significava portar l'organització al suïcidi polític. Sense recursos, havent de plantejar una campanya electoral diferenciada dels altres en un doble eix (nacional i social) i competint contra dues coalicions (Catalunya Sí que es Pot i Junts pel Sí) i un partit (CUP) que tenen experiència en el camp de batalla. Si Forcades volia passar a la història com una màrtir, potser era el seu moment; però el cert és que la complexitat del 27-S no és apta per a experiments d'última hora.
