Temperamenten guàrdia

Demà, 6 d'agost del 2015, la primera persona que vaig conèixer en aquest món –i també aquella amb la qual fa més temps que despatxo– celebra l'aniversari. Es tracta, a més, d'un aniversari rodó, dels que cal festejar en família i, si pot ser, amb una assenyada esplendidesa. No diré dretament quants anys fa, perquè a les senyores això de reconèixer l'edat que tenen no els acaba d'agradar (i encara els fa menys gràcia que els la recordi algú altre). Fa una eternitat que és casada amb el meu pare. A mi em va afranquir del seu cos –i em va condemnar a aquest món (ara faig broma)– exactament nou mesos després del seu casori, celebrat el 13 de juny del 67. Els meus pares van fer el viatge de noces a Montserrat, ja podeu comptar quina festassa! Era el que es portava entre la gent modesta –“la gent que anomenen classes subalternes”, que cantava en Raimon– en els anys seixanta. Sempre he pensat que vaig ser concebut allà dalt, respirant –els meus progenitors– els aires de la muntanya santa, al cor immarcescible de la pàtria. Potser per això he sortit una mica menjacapellans: no m'he fiat mai de les sotanes ni dels alçacolls. Però, en canvi, potser per compensar-ho, sé molt bé quin és el meu país, i sé perfectament cap a on vull que avanci. Igual que els meus pares, que, com tants milers de catalans, viuen amb un fervor inèdit allò que segurament ja no comptaven de viure mai, essent com som –o, més ben dit, essent com érem– un poble més aviat covard.

El mateix dia que va néixer ma mare a la Selva del Camp va esclatar la primera de les dues bombes que el president Truman va destinar al Japó. Per a la història de la humanitat, la bomba atòmica d'Hiroshima (com, tres dies després, la de Nagasaki) va tenir greus conseqüències. Però, si m'ho permeten, per a la petita història de la nostra família –i per a la meva, en particular–, també va tenir molta rellevància que la meva mare veiés la llum. Jo no sé si marca, això de treure el nas al món el mateix dia que aquest pateix una catàstrofe com la d'Hiroshima. Sempre he pensat que aquell era un exemple dolorós i il·luminador, alhora, de les essencials contradiccions de la vida humana: el mateix dia que moren milers de persones per mor del que ara en diem un crim contra la humanitat, en un poble del Baix Camp neix una criatura. Li van posar Paquita perquè el seu padrí es deia Paquito. Abans es perpetraven aquesta mena d'indecències: el padrí –que, en comptes de ser jove per poder fer el paper dels pares si aquests faltaven abans d'hora, solia ser un jaio (una altra indecència)– imposava el seu nom a l'infant batejat. I, en la història de la humanitat batejada, hi ha hagut noms de padrins i padrines vertaderament cruels, que s'han infligit a la criatura nounada com una inexorable venjança...

La meva mare és una dona molt disciplinada, febrilment industriosa. Nerviosa, com jo. No s'ha alliberat mai del tot d'un cert sentiment tràgic de la vida. Al meu entendre, però, no ha estat fins als últims deu anys que no ha sabut convertir el seu tarannà desficiós en tot de coses positives, tant per a ella com per a la família. Ni de bon tros no aparenta l'edat que té: és de mida prima (de jove era molt prima), i, com que la perxa l'acompanya, el seu tarannà presumit –diguem-ne curós pel que fa a la imatge– ha trobat sempre una digna via d'expressió. Quan jo era un adolescent, em disputava amb ella tot lo dia. Pensem de manera diferent. Em vaig anar fent gran, i un matí vaig entendre que cap dels dos no canviaria en allò essencial. Ella, però, ha fet canvis sensibles en qüestions que jo no ho hauria dit mai. No he deixat mai d'estimar-la, però no és fins fa uns quants anys que no vaig aprendre a admirar moltes facetes de la seva complexa personalitat. La seva tenacitat, per exemple. L'actitud de qui vetlla quan tots els altres dormen. Li recomanem que ha de relaxar-se una mica, però ella és així: un temperament en guàrdia. Em fa l'efecte que cada vegada més aprèn a gaudir de la vida. A xalar, que diem al Camp. I jo, que me l'estimo tant, li desitjo que continuï xalant en els pròxims trenta anys, que són els que compto que encara li reservarà la seva estada en aquest món.