L'oferta electoral
Ja s'han convocat les eleccions. Fins i tot els qui no les veuen ni les volen com a plebiscitàries han d'admetre que es tracta d'unes eleccions especials, transcendents, que poden marcar un abans i un després en la història de Catalunya. I no ho són pas, com diuen ells, per un designi capriciós de l'actual president de la Generalitat, que, segons aquesta versió arrossegaria el país sencer cap a l'abisme. Tothom sap, també els unionistes o espanyolistes, que darrere aquests comicis hi ha una voluntat no respectada fins ara de centenars de milers de ciutadans d'aquest país que no han vist satisfet un anhel democràtic tan legítim com poder decidir el seu futur. Així, que aquells mateixos que han impedit expressament o no han mogut ni un sol dit per fer possible un referèndum pretenguin ara carregar-se la decisió d'Artur Mas o ironitzar sobre la llista plural de què forma part no és sinó un sarcasme més aviat miserable. Ni el procés sobiranista és un deliri personal de cap polític, ni les eleccions s'han convocat per garantir la continuïtat de cap govern, sinó per substituir un referèndum que no ha estat possible.
La veritat és que la consulta al poble, per mitjà de les eleccions, no és tampoc gens sobrera en un moment en què s'han acumulat tres crisis gravíssimes en el nostre panorama: una crisi econòmica que encara és lluny d'haver-se resolt, una crisi del sistema democràtic que exigeix una regeneració radical i una crisi aguda en el famós encaix de Catalunya dintre d'Espanya. La superposició de totes tres ha motivat canvis radicals en l'espectre polític català, de manera que a les eleccions hi aniran llistes unitàries i partits o agrupacions noves, cadascuna de les quals intenta donar resposta a tots tres problemes alhora o, si més no, a algun d'ells. Tot fa pensar que són aquestes, les candidatures que aporten solucions noves radicals, les que s'hagin d'emportar el tall més gran del pastís electoral. Les altres, les que promouen un mer continuisme o no són capaces d'oferir solucions a l'altura del repte que tenim al davant, semblen cridades a recular políticament, per manca d'atractiu davant un electorat fatigat i decebut que necessita obrir-se a una nova esperança.
Per això em sorprèn la línia argumental de Miquel Iceta i el PSC en les declaracions d'aquests dies: ridiculització de la llista unitària independentista i incomprensió –aparent, és clar– davant la singularitat d'aquest moviment plural, que lògicament conté en el seu si, per definició, una gran diversitat. Més encara: alhora que no es descarten futurs pactes amb una força política radicalment espanyolista com ara Ciutadans –seguint el precedent penós de l'Ajuntament de Lleida–, s'assenyala el nombre de diputats que, al seu parer, ha de treure Junts pel Sí per no fracassar electoralment. ¿I quin és el sostre electoral que determinarà el possible fracàs electoral de l'actual PSC? Sobre això, silenci, el mateix i espès silenci sobre com ha de ser possible, en el context polític espanyol, present i futur, aconseguir una modificació de la Constitució en la línia de satisfer mínimament les necessitats i les demandes catalanes. ¿I amb quins socis, més enllà del PSOE i els seus límits? ¿Ciutadans, Podemos? ¿És aquesta, la via de la profunda reforma constitucional, la via del federalisme?
El pitjor de tot és una oferta política que no ofereix cap resposta vigorosa i útil als tres gravíssims problemes de què parlàvem abans. Si això és així, ¿què s'espera de l'electorat? ¿Que mantingui un vot tradicional i captiu envers un projecte que no ha estat capaç de refundar-se de cap i de nou davant les exigències dels nous temps i que, més encara, s'ha anat allunyant dels seus postulats fundacionals? És difícil, d'aquesta manera, generar cap il·lusió que s'assembli, ni de lluny, a la que veiem bategar en la gent que fa possible les noves i diverses candidatures emergents.
