Dels antípodes estant

Des de 1787 fins a 1901 els colons blancs del continent australià van causar la mort (a través de microbis, bales i fam) d'uns 920.000 dels habitants originals (anomenats aborígens o bé, pels blancs actuals políticament correctes, Primers Australians); tal com aquest diari va informar fa un mes, el govern australià està preparant un referèndum per decidir si els aborígens entraran com a subjecte jurídic a la Constitució, de la qual fins ara han brillat per la seva absència (en bona part perquè l'estat sempre ha intentat imposar-los certes condicions perquè hi siguin inclosos: deu ser per això que, en una manifestació dels anys 70, un grup d'aborígens va brandar una pancarta que posava “pregunteu-nos què volem”).

Estic llegint sobre aquest tema a Sydney, havent fet el viatge més llarg de la meva vida (en passar el control de passaports australià, l'oficial em va preguntar: “Si els teus fills tenen passaports holandesos, com és que parlen en italià?” “No, no, estan parlant en català.” Cara d'astorament: “Això què carai és?” “És que vivim a Barcelona.” Somriure alleujat: “Aaaah, d'acord!”). Sydney, dit sigui de passada, és una ciutat desconcertant per a algú nascut i crescut a Londres: és com si una ciutat anglesa de principis dels seixanta (cases unifamiliars de colors pastel, noms com Hyde Park o Oxford Street, seients d'autobús amb estampats escocesos...) hagués estat trasplantada de cop a Califòrnia (gratacels aglomerats al centre, els rètols dels carrers fixats als semàfors i no a les parets, surfistes passejant amunt i avall...). Fins i tot la gent (blanca) semblen anglesos estrafets per un aire inusualment sa. Pel que fa als Primers Australians, a Sydney els únics dels quals he pogut tenir constància malviuen en unes tendes diminutes plantades en un racó discret de Hyde Park. Perquè visquin una mica millor, no cal ser un geni, crec, per deduir que caldrà quelcom més que incloure'ls a la Constitució.