Opinió

Orgullós de la catalanitat

Hi ha persones que encara poden resultar molt i molt útils i, per misèries inexplicables, s'estan deixant fora
del procés quan encara falta per fer i podrien ajudar moltíssim

Per mi, la història del darrer mig segle de Catalunya és, en general, una història d'èxit. Quan vaig entrar en contacte directe amb aquest país, en aquell temps en que el règim franquista proclamava “quaranta anys de pau”, tot ell era més aviat una calamitat, i era fàcil de creure els qui deien que els anys anteriors les coses encara foren pitjors. És comprensible, doncs, que alguns dels exiliats que els anys seixanta hi retornaren
il·lusionats després de fer-se perdonar pel govern de Franco i havent promès fer bondat, al cap d'un temps, decebuts, fessin marxa endarrere cap als indrets on havien viscut com a refugiats després de perdre la guerra.

Era perceptible i encoratjador,
però, que les coses seguirien millorant. A diferència del que el règim volien fer creure, la catalanitat no era pas morta i ja oferia mostres d'anar guanyant vitalitat. L'èxit era evident... Cada viatge dels que faria després, primer escadussers però cada vegada més sovint, oferien testimonis suficients que permetien constatar-ho. Va haver-hi, però, una època, després de la dita Transició, que aquells que des de molt abans desitjàvem la sobirania vam arribar a creure amb tristesa que la corda ja no donaria per més. Era, però, una manca de percepció del que es coïa i la situació d'ara ens fa sentir que res del que es fa fer no va ser en va.

Les societats no tenen mai marxes
regulars i la voluntat catalana ho ha demostrat darrerament amb la impressionant acceleració. No vull pas dir que hàgim arribat al final: encara falta un tros, però és veritat que estem molt més a prop i ben encaminats que mai. Al llarg dels anys, a la vida catalana hi he trobat molts motius d'orgull. Vull dir que m'ha donat moltes i molt diverses satisfaccions i estic segur que més aviat o més tard ens donarà la més gran de totes, car el procés s'ha deixat anar i ara no hi ha règims totalitaris i criminals que enviïn llurs avions a recolzar uns assassins com ells. Ara, però, el que desitjo de tot cor és tenir vida per veure-ho, per sentir-ho, per cridar-ho, per passar-ho per la cara de tanta gent que, amb aire de suficiència, feia escarni de la meva voluntat que Catalunya arribés a ser un país lliure i no sigui mai més una colònia.

Després de veure de molt a prop aquest joc d'aliances i aquest concert de coincidències que deixa perfectament clar el desig general de tots aquells membres de la societat catalana que estan compromesos amb ella mateixa i no pas al servei dels enemics de sempre, no puc més que mirar-me les quatre barres de la senyera amb molta més satisfacció, sobretot ara que molt sovint està acompanyada d'una estrella solitària. Manca, però, acabar d'esborrar diferències mínimes i incorporar tots aquells que han ajudat tant a construir la forta catalanitat que avui gaudim. Hi ha persones que encara poden resultar molt i molt útils i, per misèries inexplicables, s'estan deixant fora del procés quan encara falta per fer i podrien ajudar moltíssim. No costaria gaire aconseguir que aquesta magnífica concòrdia democràtica que ha sabut crear la civilitat catalana i ha meravellat el món sigui realment completa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia