El dia del casament
Fer esperar és una manca d'educació. Arribar tard és una declaració d'intencions en què implícitament donem a entendre que el nostre temps és més valuós
que el de les persones que ens esperen
En diuen un dia inoblidable, el més feliç de la vida. Els casaments formen part de la nostra existència quotidiana. Casar-se no és un tràmit més. Encara roman com un dels actes solemnes, en què ressona amb força el “per sempre”. Es pot fer en solitari o amb parafernàlia. Per l'Església o al jutjat. A la platja o sota l'aigua. Poseu “casament” en diverses llengües en un cercador i podreu estar tot el dia entretinguts. I aprendreu molt. Poques institucions occidentals han generat tants acudits i tanta literatura sarcàstica, romàntica i d'autoajuda.
‘Inoblidable' és exactament l'adjectiu per definir el casament d'una parella italiana a Òstia, el port de Roma. Aquesta setmana passada, el capellà que havia d'oficiar un enllaç, exasperat pel retard típic de la núvia, els va deixar plantats. En veure que l'assumpte s'allargava, en comptes de posar aquell somriure de comprensió al que ens tenen acostumats, va optar per un posat seriós, lleugerament irritat. I va dir que se n'anava. Literalment, es va treure la sotana, va deixar l'alba i va marxar. De la sagristia cap a un altre lloc. Tenia un altre compromís i no pensava perdre el temps. Va considerar que estava “perdent el temps”.
El mossèn escollit per segellar aquell amor per sempre va al·legar que ella “es feia esperar massa”. Hem vist pel·lícules, i sabem de casos en què al final ell, o ella, no es presenten a l'altar. Ara hi tenim una nova versió, i és el mossèn absent. En aquest cas, va pensar que això no era seriós i va marxar. Per sort dels contraents, a Itàlia encara surten mossens de sota les pedres, i un sacerdot amic es va oferir per celebrar l'enllaç, que va cloure sense més cobriments de cor. El prevere va decidir que un matrimoni no és digne de dur aquest nom si la núvia fa tard. El concepte clau és “fer tard”. Tot el contrari de la cultura popular, que considera que no hi ha casament si no hi ha retard. Però pensem-hi una mica. Si en un dels dies més importants de la vida ja es fa tard, què estem volent dir?
Fer esperar és una manca d'educació. Arribar tard és una declaració d'intencions en què implícitament donem a entendre que el nostre temps és més valuós que el de les persones que ens esperen. La núvia a l'altar, què està donant a entendre? Que el seu temps és més important que el del seu futur marit? La puntualitat, l'ordre, l'atenció als altres, la diligència, l'autodisciplina... són valors a la baixa. Ser puntual és una reivindicació d'educació i interès. I diu molt dels altres, de la seva credibilitat, lleialtat i serietat. Arribar tard es pot relacionar amb apatia, mandra i procrastinació. Estem rodejats de procrastinadors. Gent massa pagada d'ella mateixa que deu pensar que demà sempre arriba. Els procrastinadors tenen tendència a deixar per a més endavant tot el que considerem pesat o incòmode de fer. Arribar tard a un dels moments més importants de la vida –si es fa expressament– no és un gran valor per aplaudir. Hem interioritzat aquestes pràctiques i estem acostumats a tot. I no ens pensem que en països anomenats “civilitzats” no passa. La tònica es repeteix. I en casaments civils, també. No és un tema eclesiàstic. Hem acabat acceptant que hi ha ocasions en què es pot fer tard. Com també som condescendents i fem excepcions. Al final viurem en un estat d'excepció, perduts en les nostres excuses.
Tornant al matrimoni dels italians, que deuen ser ara en un creuer pel Mediterrani, en un safari, en una ciutat europea o en una ruta per la muntanya: per a un bon matrimoni, potser el que compta no és tant el dia de la festa ni que la núvia arribi tard com pregona la tradició popular. Ni com sigui el viatge o lluna de mel. El periodista estatunidenc McLaughin ho va formular bastant bé: per a un bon matrimoni, cal enamorar-se, moltes vegades, de la mateixa persona.
