El futur de la difunta

Comentava Tabucchi, fa alguns anys, una història exemplar: quan, en la dècada dels seixanta, uns imbècils, teòrics de la crisi, van celebrar els funerals de la literatura, la suposada difunta hi va enviar, en efecte, el seu taüt, però buit. La veritat és que ja deu fer un segle o segle i mig que està morint-se, sempre amb magnífica salut, especialment d'ençà que es va posar de moda l'estúpida mania intel·lectual que consisteix a pensar el temps propi com un temps de crisi. No sé, ara mateix, quants anys deu fer que un nombre infinit de periodistes, professors, crítics, pensadors i altres membres de gremis similars parlen i escriuen incessantment sobre la crisi del llibre, la crisi de la lectura, del teatre, de la novel·la i de tota espècie d'allò que en diem (o en dèiem) literatura. Ja fa molts anys també –o això em canse de llegir– que la novel·la és un gènere esgotat, exhaurit, superat, que busca eixides i no en troba, i per tant condemnat a l'experimentalisme efímer o a la repetició estèril: és a dir, una cosa més morta que viva. Llavors, alguns aprenents d'escriptor, innocents, llegeixen aquestes collonades, se les creuen, i es pensen cridats a intentar la resurrecció experimental de la morta: un desastre funest. Quant al futur d'aquests blocs de fulls impresos que anomenem llibres, tampoc no cal patir: el seu estat crític, final, és un estat ple de vigor. El llibre no s'acaba, gràcies a Déu: compareu el nombre de títols publicats fa cinquanta anys i ara mateix, compareu el volum d'exemplars distribuïts, compareu el nombre de centres difusors, llibreries i biblioteques que hi havia fa mig segle. Al nostre país, posem per cas, el resultat de la comparació no confirmaria, ans al contrari, la idea de l'extinció progressiva del producte.

Quant a la literatura pròpiament, i a la novel·la, el requisit de l'experiment seria comparar el nombre de practicants i consumidors de l'art (de l'art literari, de l'art narratiu), regulars o irregulars, professionals o amateurs, en el passat immediat, fa un parell de generacions, i en el present. El resultat està ben a la vista. Em faria una altra pregunta, per tant, partint dels fets empírics: ¿per què hi ha, per exemple, més novel·les i més novel·listes que en cap altre moment de la història? La resposta no té gran misteri: perquè la major part dels països i societats tenen més de tot. Hi ha més novel·les allà on hi ha més educació, més salut, més bons habitatges, bones comunicacions i bon menjar. És molt simple: la ficció és un producte (serà un bé o serà un servei: no sé prou economia) necessari en qualsevol societat humana. I la novel·la, o cosa similar, és la forma que ha pres aquest producte
necessari, primer a l'Europa moderna i després en tot el món contemporani. La novel·la és hereva del mite, de la faula, de la rondalla, de la comèdia o del drama: d'aquelles formes en què la gent de tots els pobles ha expressat la necessitat bàsica d'imaginar altres vides. Que és, simplement, l'única manera possible de superar la irreductible limitació de la vida que cada un viu: l'única manera de viure altres vides. Un luxe necessari.

És una perspectiva radicalment antropològica: la necessitat de la ficció és
pròpia de l'espècie. I la societat contemporània satisfà aquesta necessitat de
manera més abundant i variada que cap
altre temps i societat. Dels còmics als serials televisius, i dels films de terror a les novel·les històriques, els “mons” i les “vides”
a l'abast de l'espectador o del lector són ja
un camp sense límits, inabastable, i sembla que inexhaurible. I en aquest camp, la ficció escrita i llegida (més “literària” o menys,
de major o menor valor i pes estètic), la narració transmesa en fulls de paper relligats, té una parcel·la pròpia assegurada. Els
llibres de “ficció” són ara mateix matèria de grans empreses, de multinacionals i de
fusions famoses. Per alguna cosa deu ser.
És clar que a mi (com a molts altres practicants de literatures massa “intel·lectuals” o massa petites) l'esplendor del negoci
només m'arriba molt residualment. Però açò és del tot insignificant: el negoci és gran, i això és una magnífica notícia. Perquè si
la literatura, posats a ser pessimistes,
representa només un mínim percentatge del negoci del llibre, és una part suficient, tanmateix, per assegurar-li una vida
pròspera i discretament feliç. Arribarà el setembre i l'octubre amb una nova rentrée¸ i si només un de cada cent títols nous és un bon llibre, ja podrem descansar ben tranquils un any més sense caure en tristors i pessimismes.