A la platja

S'han escrit pocs articles seriosos sobre les platges. Arriba l'estiu i la gent del país pensa en la platja; és inevitable, no s'hi pot fer més. Les autopistes i els aeroports s'embussen de gentada ansiosa, però tot acaba en una platja, fatalment, després de dotze hores de vol o de mitja horeta de metro. Les platges són territoris captivadors. Hi ha una poètica de la platja igual que hi ha una ètica empresarial o un codi de circulació. Ens agraden les platges d'arena rossa com galeta picada i d'aigües amb coloret de licor de kiwi, assolellades com dies de primavera, però amb una calor de forn sense pietat. El nostre Mediterrani ens regala onades curtes, que cusen una escuma fina, com un brodat o un farbalà de núvia esgarrifada. Les onades fan un brunzit de boques fent xerradissa, mormol de vídues o de sogres parlant d'un mal dolent. A la platja s'hi veuen coses també especials, molta carn estrafolària a lloure –i sense manies–, molta corredissa inútil, molt d'estaborniment i aquell humor propi de l'entorn, que fa que passin les hores entre un castell d'arena que s'enfonsa en sordina, i un diari (la maleïda política, el futbol, etcètera) que mig llegim amb els ulls petits, i aquella novel·la russa que ens vam proposar d'acabar per fi i que fatalment no ens deixa passar de la pàgina cinquanta. A la platja s'hi va a fer el manta, i a deixar-se hipnotitzar per la gent que passa com en un somni estupefaent. Els estiuejants passen sota el sol que tot ho rosteix, enfarinats de salobre i de pols de roques tan antigues com el món en hores vagaroses i sense substància. A tots el sol ens ha cuit el cervell una mica massa; hem passat (de nens, homes i dones amb ofici i carrera, casats i amb deutes) moltes hores sublims embrutits a les platges, però sense això no seríem el poble que som, ni sabríem arribar a la tardor i al rostit de Nadal sense morir-nos abans de pena. Els estius ens salven perquè ens alliberen de nosaltres mateixos. Simis al sol, etcètera.