Avui és festa
Blair and Co
Els tres de les Açores –Bush, Blair i Aznar–, que van jugar un paper instrumental en les mentides deliberades per justificar la guerra d'Iraq, són ara polítics jubilats. De Bush no se'n sap gaire res, llevat que un seu germà es presenta a les presidencials americanes seguint la nissaga familiar. Aznar es mostra com una esfinx patèticament severa que segueix projectant una ombra sinistra sobre la política espanyola. El que remena més la cua és Blair, reconvertit en allò que l'hereu Pujol en diria un promotor d'activitat econòmica, un aconseguidor de negocis a escala mundial que l'han convertir a ell i la seva sòcia i esposa, l'advocada Chérie, en multimilionaris. A l'hora de recollir diners només els fan la competència una altra parella professional, els Clinton. Blair va aconseguir els millors resultats imaginables per al partit laborista gràcies a dues habilitats innates: la capacitat de persuasió dels predicadors i el pragmatisme dels que van per feina. Aquella combinació s'ha reciclat amb els anys en una caricatura perversa, la d'un home sense escrúpols que sap vestir de possibilisme ben intencionat i de servei a causes lloables els seus negocis amb els sàtrapes d'aquest món. El resultat: una fortuna personal de 85 milions d'euros i un entorn que inclou 12 agents de seguretat (uns dos-cents mil euros l'any a càrrec del contribuent britànic). La icona renovadora del laborisme de la tercera via és, avui, el polític més detestat del Regne Unit. Tony, Cherie et Cie, com titulava Le Monde una investigació sobre els negocis opacs de Blair, és una ironia per referir-se a l'amalgama de dotze entitats jurídiques concebudes per escapolir-se de qualsevol acusació judicial. Blair no amaga el polític que porta a dins i, a diferència d'altres magnats, alimenta la seva compulsiva voracitat pels diners a còpia de prèdiques per millorar el món i fer presentables els dictadors més cràpules. No es pot dir que a la nostra península aquesta fauna sigui desconeguda.