Estiuejar a l'agost

He tingut l'oportunitat d'estiuejar en diversos llocs de la Costa Brava, de Platja d'Aro a Llançà. De la Costa Daurada de Salou a Cambrils, i dels Pirineus lleidatans fins a les valls navarreses. M'agradava també passar uns dies on vaig nàixer i gaudir de la solitària i magnífica platja de la Pineda, de sorra fina i aigües transparents.

Els anys anteriors a la Guerra Civil, el meu poble del Tarragonès, la Canonja, amb 1.400 habitants, totalment agrícola, el formaven uns 300 pagesos, terratinents gairebé tots. Hi havia uns 30 jornalers. Els fills, a partir dels 14 anys, seguien l'ofici o bé l'ocupació dels pares. Molts benestants es formaven dos anys més a Reus i Tarragona. Els fills dels comerciants feien el comerç en una acadèmia. El grup de comerciants i industrials del poble era petit: dos exportadors d'avellanes, un rectificador d'esperit de vi, dos comerciants de vi, i dos premsaires d'olives comerciants d'oli. Per a la collita de préssecs, majoristes del Born compraven a peu d'arbre. L'Ajuntament tenia cinc persones a plena dedicació: el secretari, l'agutzil, el sereno, l'adobacamins i el guardatermes. Els quatre mestres d'escola depenien de Tarragona. Pel que fa a gent d'ofici i botiguers, n'hi havien uns 25: ni en sobraven ni en faltaven. La majoria tenien un hort ran del poble, o uns bancals en finques properes i cultivaven verdures i hortalisses per a la casa.

Per Nadal o per Pasqua, en acudir al poble, els parents ens preguntaven: “Vindreu aquest estiu?” Tres o quatre setmanes són molt per veure família, amics i descobrir les novetats. En els vuit quilòmetres de la platja de la Pineda, del Francolí fins al cap de Salou, havien començat les obres dels pantalans de descàrrega de petroli i de les grans canonades que el transportarien fins a la refineria a vint quilòmetres, terra endins i les que retornaven benzina, gasoil, fuel i altres productes als pantalans.

La platja desaparegué com a tal: resta tancada i prohibida. Ara bé, d'entrar-hi, hom en sortiria amb petroli i quitrà tapant-li els forats. Al meu poble no els preocupava. Tres quartes parts del terme s'havien venut a les grans indústries que s'hi instal·laven. El mateix percentatge hi havia de milionaris. A mesura que venien terrenys anaven comprant apartaments a Salou i Cambrils i, com que deixaven de treballar, estiuejaven tot l'any. Als cafès no hi havia més que vells. Era ben clar: vindríem sols per Nadal! Oblidarem l'estiueig al mar i ens dirigirem als Pirineus, fent pics i menjant senglar i rovellons. El 1964, la Canonja va ser absorbida amb males arts per Tarragona. Aquesta no volia properes les indústries brutes i molestes –soroll, fums, pudors i cremadors de gasos les 24 hores i perill permanent–, la major part sense parar mai. Resten ran del meu poble i Tarragona és feliç i neta. Ho explicaré diumenge vinent. Puc assegurar que és únic!