CIE

L'opinió pública europea assisteix com cada estiu a l'espectacle dels governs dels països de la Unió per gestionar l'arribada massiva d'immigrants a les seves costes. Aquest estiu ha tocat Calais, on 3.000 éssers humans han acampat en condicions penoses per creuar l'Eurotúnel. I ha tocat Grècia, i més concretament l'illa de Lesbos, però també Kos, Kios, Samos i Leros, on des del gener han arribat del mar 124.000 immigrants. El desgovern a Líbia i la guerra de Síria, a més dels continuats naufragis a la ruta centre del Mediterrani, han fet augmentar el nombre d'immigrants que arriben a Grècia un 750%. L'ONU ha reclamat accions. I tothom ha criticat David Cameron per haver-ho considerat una “plaga”. A Espanya, la vergonya és constant pel filat amb ganivetes a la doble tanca que separa Ceuta del Marroc i augmenta cada cop que hi ha intents massius de saltar-la per arribar a la Terra Promesa. Tot plegat és una vergonya que, no ho oblidem, comença pels països d'origen dels immigrants. Però que ens interpel·la a tots, també a Catalunya. Perquè cal recordar que a la Zona Franca, on la ciutat perd el nom, hi ha encara un camp de concentració al qual s'oposa molta gent, però al qual s'hauria d'oposar més gent, inclosos els nostres governants. El camp de concentració s'anomena CIE, centre d'internament d'estrangers, i es considera poèticament un establiment públic de caràcter no penitenciari, però on ja hi ha mort gent com Idrissa Diallo la nit de Reis del 2012. I on van a parar ciutadans que sovint ja estan arrelats al país, però que, a voltes per registres arbitraris pel color de la pell, no tenen papers. O tenen la residència però treballen sense permís de feina. I aquest és un escàndol del qual parlem massa poc i del qual també s'ha de demanar comptes al ministeri de l'Interior de Jorge Fernández. Sí, el mateix que rep en seu oficial l'imputat Rato. Que també va arribar del Mediterrani. Però en iot.