El futur de l'ocupació
L'estiu permet sovint reflexions més pausades que les tasques que imposa el dia a dia de la feina acostuma a postergar. Una d'aquestes té a veure amb el futur de l'ocupació, especialment en una economia com la nostra que arrossega elevadíssimes taxes d'atur i que per a la qual ni la millor previsió de creixement econòmic permet albirar que es concreti en una reducció significativa de parats. Alhora que augmenta el desànim s'instal·la la idea d'una estancada en la desigualtat econòmica, en la qual desapareix la classe mitjana i apareixen els nomenats treballadors pobres: aquells que finalment assoleixen un lloc de treball però que la vella economia confina a salaris de misèria. Ja fa temps que tinc de referent del nou estat de coses el que pot ser el canvi de benestar per una persona de cinquanta anys o més que treballa al sector de la seguretat personal. Aquest és un ofici que abans no existia en les proporcions actuals, de manera que si l'ocupa avui una persona no jove vol dir que després d'estar aturat ha trobat finalment aquesta ocupació, tot i competint amb un jove i ben segur que a un salari just la meitat del que en valors actuals li haguera suposat mantenir el lloc de treball anterior. Aquest sembla ser doncs el drama: poca nova ocupació i la creada, marginal, fractal, a temps parcial, a retribucions molt baixes. D'aquí que justifiqui les meves lectures estiuenques sobre el futur de l'ocupació en la nova economia. Una economia que semblava que havia d'augmentar els continguts dels llocs de treball, enriquint-los per a una millora de la productivitat, i el que ha acabat fent, de moment, és substituir-ne molts i deixar només com a irreemplaçables aquells serveis personals locals, de baix valor afegit i no susceptibles de ser convertits en algoritme robòtic cibernètic.
En tot cas, la literatura ens indica que la digitalització –per concretar quelcom de les noves tecnologies– comporta elements tant materials com immaterials. Entre els últims, la deslocalització obre alguns avantatges per a qui els sàpiga o pugui aprofitar. La resta, el que fa és deixar vells treballs a risc o ja en vies de desaparició (es recorden dels rellotgers?, dels serenos?, dels sabaters i modistes?). I en aquesta situació es poden trobar avui molts empleats de banca, fotògrafs, barbers, agents d'assegurança, immobiliaris, taxistes, dependents de comerços i fins i tot periodistes. Tal és l'impacte en aquells terrenys de la desintermediació que permeten les noves xarxes de comunicació i accés digital. Certament que altres ocupacions es poden crear, de més contingut cognitiu, de servei personal idiosincràtic, de coordinació d'activitats i de desenvolupament dels propis processos digitals. Són treballs per a enginyers, matemàtics, gestors de dades, desenvolupadors de software. Altres ocupacions s'haurien si més no de transformar, per exemple, incorporant inputs de noves tecnologies o enriquint els seus continguts amb tecnologies de la informació i treball coordinat en xarxa; però molts altres possiblement es perdran de la ma de la robòtica (certes manufactures, fabricació robòtica de vehicles, amb reproduccions en tres dimensions) o simplement obviant la seva necessitat de requerir en tot cas serveis intermediats.
Com reconeixen molts analistes, el frontispici del que pot suposar per a l'economia les noves tecnologies incorpora elements immensament diversos, creatius i esperançadors, i tot i que la comptabilitat nacional no fa prou justícia a moltes d'aquelles innovacions, encara a hores d'ara hem de calibrar prou quina aportació suposa al benestar en termes de permetre reduccions de jornades de treball, millores de productivitat i ocupació amb salaris no empobridors.
Els reptes envers del futur de l'ocupació passen mentrestant per posar èmfasi en la reconversió de llocs de treball, amb redirecció d'empleats paral·lelament al que intuïm que empenyen les noves tecnologies digitals, aprofitant l'estacionalitat (la de la temporada, la que provoca l'atur) per a la formació i reconversió del capital humà, que afavoreixi una millora permanent de la productivitat. Convé així mateix amb intel·ligència compensar els nostres punts febles davant de les noves tendències mundials de treballs en perill de desaparició, i aprofitar-ne d'altres que ens poden fer forts enfront de potencials deslocalitzacions, amb serveis idiosincràtics (que ningú sobre el territori pot fer millor) i un saber fer adaptat a les noves circumstàncies, tot i migrant de fer més del mateix amb recursos cada cop més marginalitzats i fora dels temps que ens tocarà viure.
