Fer el 68

És l'hora de convertir les eleccions autonòmiques en un sí a la independència; i constituir un govern fort amb majoria absoluta per tal que pugui desplegar sense ensurts interiors el programa de ruptura democràtica nacional. Per que això sigui així necessitem com a mínim tres coses.

Primera, que la majoria de gent que ha militat aquests quatre anys a Òmnium i a l'ANC reforcin ara les comissions de campanya de Junts pel Sí. La minoria ja ho farà per la CUP. I això preservant el caràcter no electoral de l'11-S, per tal que els del dret a decidir hi puguin ser.

Segona, cal omplir d'arguments els independentistes passius influïts per la por. Les amenaces que proliferen procedents del búnquer del règim PPSC's, són corejades de forma suïcida pels partidaris de la tercera via, Rabell i Duran. Per això, tal com va fer Pau Romeva, cal advertir del que passarà si no guanya amb l'absoluta Junts pel Sí. El búnquer veurà legitimada la seva política de liquidació de l'autogovern que s'ha accelerat després del darrer debat estatutari. Les bretxes obertes pel TC, que ha eixamplat el govern Rajoy amb la complicitat de PSOE i C's, qüestionen tant el fuero com el huevo. Instauren el supremacisme de la llengua i la cultura castellana arreu. Eliminen la immersió lingüística. Concentren les grans instal·lacions culturals a Madrid. I cristal·litzen un sistema de comunicació hostil a la democràcia plena i a Catalunya. Això pel fuero. Pel huevo, legitimen l'espoli fiscal dels Països Catalans amb balances fiscals cuinades, rematen la política de marginació inversora de l'eix mediterrani, instauren definitivament la liquidació de l'estat del benestar, especialment a Catalunya, que passa de poder tenir superàvit per eliminar retallades i augmentar la inversió en sanitat, escola i serveis socials, a perpetuar-se a la cua de l'Estat en prestacions públiques. Si no guanya Junts pel Sí, està clar que el sistema de pensions de Catalunya inserit en el d'Espanya camina cap a la fallida i els que ja estem jubilats ja podem acomiadar-nos de cobrar les pensions que ens deuen fins al moment del nostre traspàs.

Tercera, cal donar arguments als no independentistes, però sincerament demòcrates i federalistes. Si hom fos contrari a la independència però radicalment demòcrata patiria per la correlació de forces polítiques i socials que hi ha al conjunt d'Espanya, que no es preveu que canviï en les eleccions generals, sempre a favor de l'statu quo i de la casta. Quina esperança fundada hom pot tenir que a Espanya tregui els 2/3 de vots del Congrés una força que vol reformar l'Estat com Podemos, ma non troppo? Cap. Per això, un demòcrata sincer i pragmàtic, a Catalunya, només té una forma d'enviar un missatge contundent a la casta madrilenya refractària a qualsevol canvi que no sigui gattopardià: votant Junts pel Sí. Només amb una rotunda victòria del sí a Catalunya, els demòcrates federalistes poden tenir una lleugera esperança que el seu programa es posi sobre la taula amb vista a una hipotètica transició pactada. Només amb una bufetada a la cara de l'oligarquia s'aconseguirà que aquesta hagi d'abordar el seu desgast davant de les classes populars espanyoles, sense l'excusa de Catalunya. Només amb una victòria del sí rotunda els partidaris de continuar sent políticament espanyols podran posar sobre la taula a Madrid la necessitat que els catalans, juntament amb valencians i mallorquins, no siguem els únics que hem de pagar per ser espanyols.

O sigui que: independentistes independents, mulleu-vos per Junts pel Sí i adopteu arguments davant els catalanistes porucs i els federalistes pragmàtics. Hem de fer els 68. Ei, i posant-nos hi bé, el 69.