Romeva, mascaró de proa
L'1 d'agost, Raimon Obiols adreçava una respectuosa carta oberta al seu antic company d'escó al Parlament Europeu, Raül Romeva, demanant-li dues coses: en primer lloc, si podia aclarir qui era el candidat a la presidència de la Generalitat per la llista que encapçala, en vista d'unes seves recents declaracions dient que enlloc no s'establia que havia de ser Artur Mas, immediatament replicades per la vicepresidenta del govern, Neus Munté, donant per descomptat que el president havia de ser Artur Mas; i, en segon lloc, si podia confirmar que ell, com també havia declarat, i potser altres membres de la seva llista, es disposaven a abandonar l'escó en cas de no obtenir els resultats volguts, deixant els seus electors amb un pam de nas.
Pel que fa al primer tema, Obiols li deia “[...] em sembla que l'electorat té dret a conèixer quin candidat o candidata és proposat per cada llista, per tal de votar en conseqüència. Aquest dret a decidir el nostre president hauria de ser respectat escrupolosament. És necessari, en aquest sentit, que com a cap de llista diguis amb claredat quin és el candidat que postules per a la presidència de la Generalitat.”
Romeva, el dia 16 d'agost, reiterava: “No importa qui serà el president. És irrellevant.” Increïble. El 17, és clar, l'ataconaven de totes bandes, fins que acabava admetent que era Mas el candidat a la presidència. Ha calgut, però, aplicar-li un quart grau. Com s'explica aquest comportament dissonant del cap de llista de Junts pel Sí? Què li ha passat? És que volia ser ell el candidat, però no ho acabava de dir? O és que assumia que el candidat era Mas però no ho volia reconèixer? Sabia que els diputats sorgits de la llista que encapçala no el votarien a ell com a president. Més aviat sembla que es tractava de la segona possibilitat: no li agradava reconèixer que el candidat de la seva llista és Mas.
I és que Romeva no viu gens bé el paper que ha decidit jugar: fer de mascaró de proa d'una nau al timó de la qual hi va Artur Mas. Un mascaró de proa esplèndid, per cert: amb un bust musculós, un crani retallat contra el cel, una mandíbula poderosa fendint el vent –expressió de l'optimisme de la voluntat–, la mirada d'àliga, a l'aguait del moment en què Ítaca despunti a l'horitzó... Però, ai las!, no és un mascaró d'om ni de pi ni de roure ni de cedre del Líban, és un mascaró de carn i ossos i, com la dona de Lot, no pot estar-se de mirar enrere. I, quan ho fa, es torna, no pas de sal, sinó de pasta de moniato, en veure el timoner que condueix la nau, amb unes grosses tisores en bandolera, disposat a fer-les servir com les ha fet servir fins ara.
Romeva no se sent còmode amb el seu paper de mascaró de proa, per no dir de cavall de Troia que amaga la refundació de CDC, alliberada, gràcies al camuflatge, tant de les seves responsabilitats de govern com d'unes quantes coses grosses i lletges, entre les quals la vida i miracles de la nissaga Pujol.
Aquest, però, no és només un problema de Romeva. És el problema de la llista que encapçala. Quan es fa girar tot al voltant d'una operació partidària com aquesta, fins a jugar amb la unitat civil del poble de Catalunya i fins a trencar la unitat del catalanisme, imprescindible per acumular tota la força davant de l'Estat espanyol, quan res més no compta, però es fa servir la senyera, ara estelada, i es crida a la batalla patriòtica, acaba succeint això: molts patriotes s'hi senten concernits, molta bona gent s'hi apunta, però no triga a aflorar el que hi ha al dessota i a prendre cos la sensació d'engany.
