Els catalans no piquen

Davant del risc, el Regne Unit va oferir noves competències en matèria fiscal i d'autogovern a Escòcia. A Espanya, per contra, posats en una situació equivalent, es limiten a anunciar una reforma constitucional de la qual només coneixem el que no canviarà. Pel PSOE sabem que la proposta implica, per exemple, blindar el superàvit andalús, tal com s'encarreguen de recordar constantment els dirigents socialistes d'aquella federació. I, per part del PP, ens arriba que no hi haurà cap concessió, ni tan sols simbòlica, en l'àmbit de la sobirania.

És a dir que es tracta d'una reforma constitucional que no només ningú no reclama sinó que no conté cap novetat. Però el més significatiu és que, tot i així, hi ha un acord transversal per a la simulació, com si els polítics espanyols es creguessin realment el que ells mateixos estan dient i impostant. Per això ja han fet sortir a l'escenari els clàssics barons/bufons territorials del PSOE i el PP a dir que no toleraran que es facin concessions al xantatge dels catalans, que ells no són menys que ningú, que la igualtat entre tots els espanyols... Fins ara aquest vodevil polític atrapava els partits catalans, que s'hi implicaven per ser marejats, primer, i més tard triturats sense pietat.

Ara la fanfàrria torna a sonar i el sistema crida novament la política catalana a entrar, una vegada més, en aquell laberint lisèrgic. Però no. Aquest cop els partits catalans no es poden permetre participar en la funció. Definitivament, el públic s'ha atipat de veure sempre el mateix final. I fa molt de temps que va deixar d'aplaudir.