Envasats fins al coll

A la cuina, cada dia tens més feina a obrir envasats. Endívies encel·lofanades, hamburgueses de peix o de carn envasades al buit, tofu plastificat, pa de blat de moro amb pinta de porexpan, enciam net i embossat... Encara que compris a la peixateria o a la carnisseria de tota la vida, tampoc et deslliures de desembolicar una pila d'embolcalls i envasos tipus tupper que pots congelar directament, això sí, per estalviar-te temps. Vagis on vagis, compres i menges envasats. Acabo d'arribar d'un poble de la vall d'Hostoles, un paratge meravellós, amb una llonganissa envasada com a record; abans que tingués temps de demanar que me l'emboliquessin amb paper ja me l'he trobat segellada dins d'una bossa amb base d'alumini. Com que ja l'havien pesada i hi havia cua rere meu, hi he consentit a desgrat.

He de reconèixer que, tot plegat, queda molt estètic i crea més sensació de seguretat higiènica, sobretot si ets primmirat de mena i tens escrúpols amb la presentació d'aliments. L'envàs t'assegura que es conserva millor; suposadament, es manté més fresc i més protegit, etc. De vegades m'he de reprimir les ganes d'agafar unes quantes fulles de col o un mocador de farcell –vés a saber on trobar-lo ara mateix– i tornar als usos ancestrals. Però ja s'encarreguen de recordar-me que això seria com tornar a les cavernes i que tot és qüestió de saber gestionar bé les deixalles. Que si el contenidor groc, el verd, el gris i el de la mare que... Tinc la sensació que la higiene està en algun altre lloc perdut, al país sensat del cistell i de la bossa de roba on vas posant-ho tot sense por de contaminar-te. Em pregunto si hem arribat a un punt de no retorn ¿No serà que tanta dèria higiènica ens ha fet perdre una mica l'oremus i que, en matèria mediambiental, hi ha més hipocresia que quilos d'envasos?

És curiós que el Parlament Europeu s'hagi posat a regular l'ús de bosses de plàstic amb una nova normativa que pretén reduir-ne la quantitat i, en canvi, no digui res dels envasats, que són la nineta dels ulls de les grans superfícies, que des de fa unes quantes dècades els han convertit en accessoris imprescindibles. També resulta incoherent que aquest mateix Parlament prohibeixi la reutilització de caixes de fruita i de verdura als mercats europeus. Aquesta és una mesura bastant absurda, tenint en compte que es dediquen tants esforços a reciclar. Pel que fa als envasats, la moda a l'ús els ha atorgat l'etiqueta d'higiene i salut, servida amb dates de caducitat i precintes segellats. És un estil de vida mascareta que no sé si ens fa més feliços, però està clar que ens converteix en superproductors de deixalles inútils que creen més contaminació.

Avui dia el mercat de plats preparats en safates de cartró, safates profundes de plàstic o bosses és un segment que creix a passos de gegant i el desenvolupament de tota aquesta producció està fixat per les empreses d'envasat, d'empaquetat i de control, senyalització i etiquetatge.

La conseqüència és que anem acumulant envasos a dojo, fent pila a les escombraries i escalfant productes amb plàstic al micromones, fet que alguns experts alimentaris asseguren que és del tot nociu. Però tot sigui per la sagrada comoditat. Des dels anys cinquanta, el plàstic ha irromput al mercat amb una força brutal.

Llegeixo que avui dia es fan servir uns dos milions de bosses cada minut. Això deu ser un volum suficient per omplir el camps del Barça? No m'obligueu a fer número; sóc de ciències inexactes. Ens diuen que l'Agència de Residus de Catalunya (ARC) ha pactat voluntàriament amb el sector comercial que les bosses no siguin gratuïtes, posant com a termini el 2018. Ho qualifiquen de “pacte sense precedents”. Per alguna cosa s'ha de començar, d'acord. Però, què fem per desenganxar-nos dels plàstics en general? O és que els envasos estan fets de matèria virtual?