El genet del cavall roig
Cal entendre que mentre la guerra assoli països propers no remetrà el nombre de refugiats que intenten arribar a la UE
Fa uns dies l'amic Abel Mariné publicava en aquestes pàgines un article on relacionava “Migracions i fam” i hi destacava que Europa, amb un 7% de la població mundial, aportava el 25% de la producció alhora que pagava la meitat de tot el benestar social del planeta. La fam, el genet del cavall negre de l'Apocalipsi, s'ha convertit en un flagell que colpeja cruelment un 11% de la població, especialment a l'Àfrica. Un nombre encara més gran es debat en el límit que separa una nutrició insuficient de la fam. I, és clar, la UE s'ha convertit en el paradís somiat per milions de persones.
Lamentablement, com en la profecia bíblica, el tercer genet no cavalca sol, sinó que l'acompanya el genet del cavall roig (la guerra). Les darreres dades publicades per l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) són concloents: “A finals de 2014 hi havia 59,5 milions de persones desplaçades forçosament a tot el món a conseqüència de la persecució, els conflictes, la violència generalitzada o les violacions de drets humans”, la qual cosa es traduïa en 19,5 milions de refugiats, 38,2 milions de desplaçats interns i 1,8 milions de sol·licitants d'asil. És a dir, 8,3 milions més que el 2013 i l'increment anual més gran observat mai per l'ACNUR. El 86% dels refugiats estaven acollits en països en vies de desenvolupament (Turquia, Pakistan, Líban, Iran, Etiòpia, Jordània), dels quals una quarta part, en països molt pobres. Els punts més crítics eren Colòmbia, Ucraïna, Iraq, Síria, Afganistan, Pakistan, Iemen, Myanmar, Filipines, Líbia, Somàlia, Eritrea, Sudan, Sudan del Sud, República Centreafricana, República Democràtica del Congo i Nigèria. Com es pot veure, tots són països en guerra o amb conflictes relacionats amb el narcotràfic (Colòmbia), amb minories ètniques (Myanmar), amb l'existència de recursos escassos i cobejats (coltan a la República Democràtica del Congo) o amb la presència de milícies gihadistes. El paral·lelisme entre guerra i refugiats és evident tal com indica la seva procedència: Síria, Afganistan i Somàlia, per aquest ordre, aporten més de la meitat dels refugiats, i completen el top-10 (el 77% del total de refugiats) Sudan, Sudan del Sud, República Democràtica del Congo, Myanmar, República Centreafricana, Iraq i Eritrea.
I atès que la guerra ÉS a les portes de casa nostra (Líbia, Síria - Iraq), resulta inútil pretendre solucionar l'actual allau de refugiats posant barreres, com el mur que està construint Hongria a la seva frontera amb les repúbliques de l'antiga Iugoslàvia, sense actuar sobre les causes de l'emigració.
No sé si un altre món és possible o si en el germen revolucionari que batega darrere el procés català serà suficient per albirar una república sense fronteres (o on les fronteres no siguin barreres insalvables), sense nacionalitats ni identitats excloents, on les llengües que es parlen a casa nostra no se sentin amenaçades per actituds de rebuig o es vegin com una amenaça de la llengua pròpia, i on la solidaritat sigui un exemple de cohesió social i no un gest de caritat cristiana. Justament tot el contrari del que coneixem ara, on la simple menció a la unitat de la llengua catalana o als vincles culturals i històrics dels Països Catalans són percebuts des de l'espanyolisme com una aberració totalitària.
No, el camí que hem encetat no pot renunciar a construir no només un país independent sinó un país millor. I cal entendre que mentre la guerra assoli països propers no remetrà el nombre de refugiats que intenten arribar a la UE. Cal, doncs, destriar camins nous per fer front a un repte que té les seves arrels fora d'Europa però del qual no ens podem desentendre. I som privilegiats, puix tenim l'oportunitat, el moment i les eines per fer-ho.
