Prohibit jugar a pilota

No sé on devia aparèixer el primer. Potser va ser en una plaça on es va queixar un botiguer sense cor que un dia, per un instant, va veure perillar l'aparador. O en un pati interior on el sempre malhumorat veí del segon trobava que no podia entrar tranquil a casa. Qui sap si va ser el recelós regidor que no volia que li trepitgessin els parterres o s'aixequessin les rajoles d'aquell nou solar de ciment on, per cert, l'arquitecte es va carregar tot l'arbrat, i la seva ombra, perquè les arrels molestaven.

Per generació espontània, la plaga s'ha estès. Ja no se'n salven ni els pobles petits, l'hàbitat natural que en teoria havia de ser immune. “Es prohibeix jugar a pilota”, resen aquests cartells colpidors, gairebé maquiavèl·lics, amb un dibuix ben gros d'una esfèrica guixada pel mig. “Es prohibeix ser nen”, potser haurien de dir...

L'harmonia veïnal. La convivència. La urbanitat. Els temps han evolucionat i els valors de la societat moderna s'han generalitzat. Encara han d'arribar a molts àmbits, per desgràcia, però n'hi ha altres on potser no calia que arribessin. Hi ha dirigents, de totes les administracions, que pateixen normativitis. L'obsessió a regular-ho tot, que té el perill de passar-se de frenada. I de dictar normes tan innecessàries com insensibles, ficant-se fins i tot amb la baula més feble.

Tots hem estat nens. Tots hem sortit a jugar, a empaitar-nos, a amagar-nos... Qui més qui menys ha fet servir com a porteria un portal i l'espai entre un banc i un fanal. Quantes històries de futbolistes no hem idealitzat perquè comencen allà, al carrer... Són canalla: renyeu-los quan abusin, però deixeu-los ser qui són! El carrer també educa, no prohibiu que creixin!

Avui molts pares es queixen que els fills no surten de l'habitació. Que es passen massa hores enganxats al mòbil i el videojoc, i només es relacionen virtualment. Potser que, per posar-hi remei, comencin mirant quin cartell hi ha a la plaça de sota casa.