La gran farsa
La nostra societat té l'especial gràcia de reduir-ho tot a la quantitat. És més, tot allò que no pugui ser minvat i cenyit a una xifra sembla que deixi de tenir un valor científic i, conseqüentment, digne de crèdit. No cal ni dir que aquest valor s'aplica només a les ciències considerades oficials, de les quals l'estadística n'és una. A partir d'ara, adverteixo al lector que totes les meves paraules seran mal interpretades i que tot un seguit de càtedres molt doctes i molt ben instal·lades en el sistema s'abocaran com llops famolencs damunt de la meva persona per haver tingut la gosadia d'expressar heretgies modernes. Malgrat tot, la meva experiència i els meus principis em porten a desbaratar i acusar l'ús que es fa d'aquesta presumpta ciència matemàtica sobretot en temps electorals.
Baròmetres, estudis, enquestes, estadístiques... tot és una gran farsa en la qual els mitjans de comunicació ens disposem a jugar-hi encara no sé ben bé per què. Diuen que assenyalen tendències, però si realment algú es prengués la molèstia d'agafar totes les enquestes que s'han fet abans d'una contesa electoral i les comparés amb els resultats reals, ens adonaríem que els astròlegs actuals, els quals són molt dolents, l'encerten més. Dit sigui de passada, l'astrologia de caire tradicional era una noble ciència antiga que havia de donar respostes i resultats concrets i precisos. Si no ho feia, l'astròleg quedava escapçat i era reemplaçat per un altre. A finals del segle XIX l'astrologia cau en mans de teòsofs i psicòlegs de mitja cerilla i converteixen aquesta art mil·lenària en el despropòsit que és avui dia.
La mentida, la manipulació, la conxorxa o l'intent barroer de crear estats d'opinió és el que trobem en aquesta permanent allau d'enquestes. En el mateix sentit, també, de tant en tant i per desgràcia, ens han de dir què ens amoïna o ens agrada, perquè som incapaços d'esbrinar-ho per nosaltres mateixos. Quan algú afirma que la nostra principal preocupació és l'atur, què ens volen dir? Alguna cosa que no sapiguem? O quan un baròmetre del CIS ara fa un any ens deia que els nacionalismes amoïnaven un 0,7% dels espanyols enquestats, on volien anar a parar? Quin nacionalisme, el català o l'espanyol? I ja que tot ha de ser quantificable, aquest 0,7% com l'hem d'entendre? A un sol de cada cent espanyols li preocupa set minuts a la setmana?
Com es pretén construir una ciència exacta quan en el cas electoral i en molts d'altres no hi ha cap mena de rigor i es menyspreen les diferències i les preguntes que queden mig respostes o expressen matisos que, curiosament, no es poden computar. Només poden ser exactes les matemàtiques pures. La resta són aproximacions més o menys encertades. Pel sol fet que enquestes i estadístiques són extremadament fàcils d'alterar, modificar o interpretar segons les conveniències, prou de fer-nos creure que són científiques i prou de fer-ne tant de cabal.
Els seus defensors al·legaran que són dades empíriques, que tenen present les incerteses, les aleatorietats i fins i tot la famosa teoria de probabilitats. Comèdia a la plaça. Ni serveixen per a res, ni ajuden a interpretar la societat, ni tampoc crec que facin canviar gaire el vot de la gent. Només ajuden a omplir diaris, hores de ràdio i televisió, i perquè alguns polítics les esgrimeixin si van bé per als seus propòsits. Creure que la simple acumulació d'un tant per cent de fets o respostes pot servir com a prova d'una teoria o una tendència és infantil.
Com sempre, per sortir indemnes de tanta porqueria que ens envolta, cal recórrer als clàssics. Jo ho van dir tot i molt més ben dit que no pas nosaltres. Paraules del filòsof i poeta llatí Lucreci: “El gènere humà és massa àvid de tot allò que captiva l'orella.” I podem reblar el clau amb l'emperador Justinià, uns quants segles més tard, quan va deixar escrit: “La falsedat no és res més que una imitació de la veritat.” I al capdavall, això és el que són les enquestes que haurem de patir fins al 27-S.
