L'OCE i Sangtraït

En quin moment algú va donar per bo, per encertat, el mar i muntanya –la llagosta amb pollastre, o el pollastre amb gambes, escamarlans? D'aquest plat, que té tota la pinta de ser allò que se'n diu popular, poca precisió se'n deu poder explicar. En canvi sabem que el lloretenc Constantí Ribalaiga i Vert –el Constante de Hemingway– va maldar des de darrere de la barra de La Floridita de l'Havana abans no va enllestir el daiquiri. (Ja que en parlem i de passada: és rom, que ve de l'anglès rum, de rumbullion, bullanga, i no ron, adaptació en castellà que sentim a dir tan sovint). Ai, que per anar de Figueres a Vilatenim passo per Matadepera! Perquè només volia dir que sí, que hi ha combinacions ensopegades, però que escassegen, i ho faig després de veure'n aprovar amb nota una d'insòlita: el mix d'Orquestra de Cambra de l'Empordà (OCE) amb ex-Sangtraït i ex-Rockson, ara Los Guardians del Pont (LGP), el grup d'article medievalitzant al nom. La mescla de la corda que va dels violins al contrabaix amb el rock dur i el heavy metal convidava més aviat a una actitud escèptica, recelosa i displicent, però la milerada que ha omplert dos cops el teatre El Jardí figuerenc ha tastat aquest mar i muntanya sonor i no només l'ha donat per molt bo sinó que n'ha quedat entusiasmada. A l'OCE i al seu director, Carles Coll, per l'extensió humana i geogràfica que han projectat aquests darrers trenta anys, els regatejarem espai: només direm que emboliquen amb gasa harmònica els vells èxits de Sangtraït. En canvi els de LGP vénen d'un silenci de quinze anys. En efecte, Quim Mandado, Joan Cardoner i Martín Rodríguez, ara d'una edat, amb família i ulleres sobre el nas, eren joves quan als vuitanta estripaven pels escenaris. Tant havien sobreeixit que bona part del públic que dèiem demostrava cantant saber-se les cançons de memòria. Mandado, afable, amb taules i emocionat, va quedar com el líder natural i reconegut de la festa; la seva veu neta, potent i metàl·lica va poder tornar a les notes llargues i a les frases sentencioses de les cançons del vell Sangtraït. Cardoner resulta el complement ineludible: quin rock seria sense les brodades intervencions del Jimmy Page empordanès? I el pintoresc Rodríguez, de barba veterotestamentària, bateria moderat per la sordina d'una capsa de metacrilat d'on s'escapava per acréixer l'entusiasme, electritzar i obsequiar el públic amb baquetes, anava a dir com doña Sara feia amb les violetes. Bon encert de Xavi Pascual en aquesta darrera Acústica.