Jo te l'encendré

“En un Castel·lo perdutto / entre bosquis i jardinos / due gatis de peli finos / fachian mau-marramau.” Així arrenca la divertida llegenda macarrònica que recitava de memòria la meva mare: Maria Teresa Forasté. I se sabia Un lloro, un moro i un mico, i un senyor de Puerto Rico, aquell que “entra i pega un tiro al mico, però l'erra i mata el lloro”, i també el Romance de la Pepa, on apareixien Sisebuto i “un lebrel seco y enjuto”. Són poemes llargs, però sorprenentment els recitava fil per randa quan l'Alzheimer li impedia reconèixer la família. Deu ser per allò que diuen del disc dur del cervell: reprodueix els records d'infantesa i esborra allò més immediat.

Per mirar de no perdre'ls del
meu marc mental, ja fa anys vaig buscar-los per internet i me'ls vaig desar en un document a l'ordinador. Aquest 13 d'agost, abans d'anar a pronunciar el pregó de la festa major d'estiu al Pla de Santa Maria
(Alt Camp), no sé d'on em va venir el neguit d'imprimir-los i de declamar-los als meus fills Bernat i Anna, que estaven més pel Doraemon i el Nobita que per la “bianca luna bel·lina” que “reflexava la bambina”. Malgrat el dèficit d'atenció, els vaig llegir aquests versos mirant de transferir-los la ironia heretada.

Al vespre, després d'haver passejat pel carrer de la Rèria amb la comitiva festiva i d'haver animat, des del balcó de l'ajuntament, els planencs i planenques que es toquessin i divertissin, se'm va acostar una dona que em va deixar sense alè. Em va dur imprès en un full el poema del castel·lo! Em va explicar que feia quinze anys havia sentit a Catalunya Ràdio el cas de la demència senil de ma mare i del poema que també recitava la seva, fins i tot quan la memòria ja no conservava res més. Un calfred em va resseguir l'espinada, només de pensar en la coincidència, en la serendipitat que em lliga ara als versos d'aquest drama d'amore. Quin estrany mecanisme es va activar per encreuar els amantis, gats i gossos? L'atzar? Jo te l'encendré!