Febleses asiàtiques
Mentre que a l'Europa de després de la Segona Guerra Mundial es va apostar per un projecte d'integració que impedís la repetició dels terribles conflictes bèl·lics del passat, a l'Àsia mai no es va acabar de promoure la conciliació entre les diverses nacions combatents i els intents de construcció d'un espai econòmic i polític comú mai no han acabat de consolidar-se.
La profunditat de la crisi iniciada el 2008, amb virulentes conseqüències a la zona euro, ha posat a prova, i ho continua fent com es revela encara en el cas de Grècia, els ressorts de l'aliança entre les nacions europees, una tensió que tal vegada per la solidesa dels fonaments no ha acabat de degenerar en la descomposició de la Unió ni en un enfrontament obert entre les potències que participen dels objectius de pau i de prosperitat fixats en els tractats.
Per bé que l'ensulsiada econòmica global no havia tingut fins ara un impacte significatiu a l'Extrem Orient (tret del Japó, que ja arrossegava una recessió d'ençà dels anys noranta del segle XX), el col·lapse del mercat de valors a la República Popular de la Xina al qual hem assistit aquest estiu i les fúnebres perspectives de creixement que una cesura així ha comportat, poden intensificar el reguitzell de conflictes polítics que tenallen les relacions entre els diversos actors de la zona.
La primera qüestió afecta l'estabilitat interna de la República Popular de la Xina i del seu sistema de partit únic denominat comunista encara que tant la seva supervivència després de la Guerra Freda com els problemes que ara han emergit derivin de la seva adhesió al capitalisme tal com la va concebre el successor de Mao Zedong en el lideratge de l'estat: Deng Xiaoping. L'esvaniment del miracle econòmic xinès i l'empobriment d'àmplies capes de la població podrien reforçar l'oposició al règim, sigui de caràcter ideològic, com es va palesar en les manifestacions de Hong Kong de l'any passat, sigui de caràcter nacional, amb les reivindicacions secessionistes impulsades per diversos pobles fins ara ocupats per la Xina, com per exemple els tibetans i els uigurs. Si sovint l'estament polític xinès ha reaccionat a les amenaces internes amb una major agressivitat en relació amb els conflictes que té oberts a l'exterior, és plausible pensar que en un escenari més agre les probabilitats de xoc amb algun dels seus veïns augmentarien: la relació més susceptible de ser objecte d'una erosió és la mantinguda amb Taiwan, que la República Popular sempre ha reivindicat com la seva província número vint-i-tres, però no és forassenyat arribar a concebre una forta convulsió amb el Japó o amb el Vietnam pel control de diversos arxipèlags a la mar de la Xina oriental o a la mar del sud de la Xina plens de recursos energètics vitals per refer una economia en crisi. Tant és així que Samuel Phillips Huntington, en el seu famós llibre sobre el xoc de civilitzacions, iniciava el seu relat d'un hipotètic conflicte a gran escala amb l'ocupació per part de la Xina de totes les illes Spratly, un territori amb rics jaciments de gas i de petroli, de sobirania ara repartida, a més de la Xina, per Taiwan, el Vietnam, les Filipines i Malàisia.
I, finalment, el principal focus d'una tensió política agreujada per una fractura econòmica a la fàbrica del món és sens dubte la península coreana. El règim de Corea del Nord, tot i en penúria permanent, s'ha mantingut durant dècades malgrat la liquidació del bloc socialista gràcies al suport financer xinès. Continuaran els camarades de Beijing patrocinant les demències de Kim Jong Un quan se'ls acabin els excedents o deixaran caure el dictador coreà i tota la seva camarilla amb la incertesa que suposa tenir un estat amb armes nuclears fora de control?
L'estancament econòmic asiàtic ja té en l'actualitat greus repercussions sobre el creixement de moltes altres regions del planeta (l'Amèrica Llatina, Àfrica i també Europa), però si aquesta nova fase de recessió enverina encara més la política a la Xina, les Corees, el Japó o el Vietnam, els problemes de la humanitat es poden complicar molt.