De tants Felips Déu nos en guard

Es diu que, ja fa anys, un dels pocs catalans monàrquics va recomanar a Joan Carles de Borbó que no posés el nom de Felip a cap fill seu... L'home sabia que encara hi havia gent que solia dir-ne “can Felip” a l'indret on anava a descarregar. Potser encara no havia nascut l'actual rei d'Espanya, quan hi havia infants que cantaven aquella cançoneta que deia precisament: “De tants Felips Déu nos en guard.” Segur que l'intrèpid Joan Carles no en devia saber res. És el cas que ara un altre Felip de Borbó és el que fa de rei i, com a tal, va venir a Catalunya a renyar el president de Catalunya, elegit legalment i democràticament pels catalans. Es veu que s'ha perdut de vista que la base, “legal” però no legítima, que aquest xicot sigui rei d'Espanya són directrius establertes per un generalot que va arribar al poder enderrocant amb les armes un govern legítim i que va esdevenir un dels més grans assassins que hi ha hagut. Hom es pregunta, ¿és aquesta una autoritat moral i legítima per recriminar a un president que faci el que el seu poble li demana?

Però posats a fer, Espanya encara tenia un altre Felip de reserva que ha tornat a ensenyar l'orella. Cal suposar que ni del tal González i de la patuleia que l'envolta no se'n pot pas esperar res de bo, malgrat la bona fama de què van gaudir quan feien creure que tenien voluntat democràtica. Vaig tractar-lo una mica a la ciutat de Mèxic quan hi va fer la primera visita oficial. La veritat és que se'l va rebre amb entusiasme i il·lusió. Amb els anys han anat sovintejant la seva presència per apropar-se cada vegada més als sectors de més dubtosa honorabilitat i menys compromesos amb el país. De la primera trobada que vaig tenir amb ell, davant de tanta gent, poc en puc dir, ja que tot va ser estrictament formal. Ell, però, o almenys la seva muller, se'n recordarà molt bé, ja que la pobra dona va relliscar baixant una curta escala de marbre, qui l'acompanyava no la va poder agafar prou bé i va anar de cul per terra ensenyant les calces a tota la concurrència. Tothom va dissimular, però el cert és que tots ens vam assabentar del color... Jo me'l callo perquè sóc un cavaller! Després vaig estar prop seu en algunes de les reunions “de treball” amb gent del govern de Mèxic i, mentre preníem notes, alguns vam tenir l'oportunitat de copsar detalls que no ens van agradar gens. Tant és així que, dies després de la visita, reunits al menjador del Ministeri d'Afers Exteriors, vam coincidir que només algunes formes el diferenciaven en realitat dels membres del règim franquista que havíem conegut. En vam fer memòria temps després, quan el president espanyol va anar-se'n de vacances amb l'embarcació que havia fet servir el dictador Franco per anar a pescar, la qual cosa va caure molt malament a tothom.

Vull recordar també que, quan governava Espanya José María Aznar, dues vegades va rebre cartes de González proposant-li una aliança per “anar contra els nacionalismes que pateix Espanya”. La coincidència dels uns i els altres amb certs principis bàsics del franquisme és palesa i la solidaritat dels uns i dels altres amb la grollera i desesperada carta que el tal González ha enviat als catalans fa poc ho confirma plenament. Reforça de manera important aquell principi de què cada vegada són més conscients els catalans: no hi ha res a fer amb aquesta gent.