Matís

Són uns temps en què cal explicar les coses amb tots els matisos possibles, cert. I tot allò dels blancs, negres i grisos. I els periodistes sempre podem fer millor la nostra feina. I per això crec que és un avantatge treballar en una ràdio on, per sort, la majoria de declaracions es poden escoltar tal com han estat formulades en contingut, to i volum. Per això, afortunadament, Enric Juliana va gravar l'entrevista amb Felipe González, no perquè el periodista anés a quedar com un mentider sinó perquè s'estalviarà un munt de temps, energia i humor per demostrar que no ho és. Però el problema de fons és un altre: el que li ha passat a Felipe González i el que li va passar a Pedro Morenés peca del mateix: amb Catalunya, és molt més el que es reprimeix que el que es diu. I quan aflora una part de la bèstia és quan salten els titulars cridaners primer i la matisació, si s'escau, després. M'explico: si en lloc de posar condicionants a una eventual intervenció militar Pedro Morenés hagués dit contundentment una cosa com “en cap cas hi anirà l'exèrcit perquè les qüestions polítiques es resolen a les urnes i la situació a Catalunya és totalment pacífica”, no hi hauria hagut cap daltabaix. I si Pedro Sánchez hagués sortit dient que, per esvair dubtes, la reforma de la Constitució que proposa derogarà l'article 8 (el que guarda per a l'exèrcit la funció de garant de la unitat d'Espanya), la seva proposta federal tindria més credibilitat perquè entre territoris federats hi ha pactes i no tancs. Però no s'ha sentit ni una cosa ni l'altra perquè simplement no ho porten dins, no ho senten així, no tenen aquest marc mental. Encara més, evidencien el contrari. Perquè no oblidem que la polèmica de Felipe González, amb totes les anades i vingudes d'afirmacions, desmentiments i reculades prové d'un article, per tant, un text escrit. Una carta redactada, repassada, corregida i editada que anava adreçada A los catalanes i als quals deia nazis a la meitat.