La columna
Nacionalitat
No sé si us ha passat mai, que a l'hora d'omplir certs formularis –en un avió, un hotel, a correus...– et demanen la nacionalitat. El que, segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, seria la “condició jurídica que s'atribueix als súbdits d'un estat”. Per això Enric Prat de la Riba va titular La nacionalitat catalana l'obra considerada precursora del nacionalisme polític. La definició de l'IEC, de fet, segurament la compartiran els diccionaris de totes les llengües del món. Bé, tots menys un: el de la Real Academia Española, que hi incorpora una accepció tan estranya com constitucional: Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural. Un fet, per cert, que, a dreta llei (espanyola), em fa contestar “Catalunya” en aquests formularis, amb el risc que els que ho demanen creguin que no els he entès.
Sempre m'ha fascinat això que la sacrosanta carta magna convertís el que és un atribut en un nom propi, en un tripijoc dels legisladors per no posar el que realment volien dir: “nació”. Encara em fascina més, però, que allò de les “nacionalitats i regions” que es van treure de la màniga per acontentar tothom no hagi tingut cap tipus de recorregut pràctic en aquests 37 anys de legislació. L'Estat espanyol mai ha cedit ni un pam ni ha reconegut l'especificitat catalana com a nació, o nacionalitat.
Però compte, perquè fa la impressió que és l'únic estat que no se l'ha cregut, l'article 2. A fora sí. Quan el govern surt a explicar-se, amb totes les limitacions del món pels obstacles que hi posa aquest estat nostre (encara), no troba una catifa de flors en suport a una república catalana, però sí un ple reconeixement de la condició de nacionalitat que li atorga la Constitució. De nació, vaja. O de subjecte polític titular del dret a l'autodeterminació emparat als tractats internacionals, inclosa la doctrina catòlica. A Dinamarca, als Estats Units, a Irlanda... a ulls del món, Catalunya, com Escòcia, com el Quebec, és un actor amb potestat per decidir el seu futur. Perquè aquesta és una batalla guanyada. Per moltes brometes que en faci Margallo.