opinió
Espectacular!
S'haurà de suar sang i anar tots a una. Ara toca disciplina i sort
Tot i que hi haurà algun xitxarel·lo que per portar la contrària dirà “què sí que es veia gent a la Meridiana, però no les xifres exagerades que ahir sortiren a molts mitjans” i que avui diumenge reafirmaran, als integradors peninsulars, davant d'una demostració espectacular com aquesta, sols els queda amenaçar o dir rucades que fan pena de sentir. En la història de les manifestacions públiques dels últims 50 anys, coincidint amb el desplegament tècnic dels mitjans informatius i de les possibilitats de fer recomptes de les fotografies aèries, en una mostra de 10 metres quadrats i fent la pauta de la totalitat de l'indret, és relativament fàcil aproximar-se a les xifres reals. Per tant, es pot dir que els actes organitzats per prudents catalanistes –ara envalentits independentistes– els últims anys a Barcelona, per la Diada, són les més nombroses d'Europa. Hom s'ha de remuntar a Winston Churchill, Nelson Mandela o Martin Luther King per trobar personatges la veu dels quals mogués milions de persones.
Entre els organitzadors, tots ells ben situats en alguna llista del 27-S, hi havia eufòria en acabar la gesta. S'ha d'aprofitar, és clar. Portats per l'entusiasme, deien que la meseta els acusa de convertir un acte patriòtic en electoral. Que el govern està molt nerviós i que ara, en veure les fotografies i saber les xifres, potser dirà “más de dos millones de catalanes disfrutando y no se ve un solo borracho” com va dir el capità general de Catalunya en veure, d'incògnit, el primer aplec de sardanes autoritzat als afores de Barcelona. Fa ben pocs dies al Ministro del Ejèrcito se li escapà “a lo mejor convendría enseñar algunos tanques a estos catalanes”, rectificat al cap d'un segon per la jove vicepresidenta del govern, que desautoritzà el ministre. Potser sí que ens fan falta unes bombardejades periòdiques –ara toca, atenció!– tal com digué el general Baldomero Espartero el 1879, en esbandir a Barcelona una petita revolta a canonades “con èxito total” és clar: els catalans anaven armats amb mans de morter i pica matalassos. Un pagès del Prat de Llobregat, amb una falç va ser envejat. Fins ara molts problemes –menys les inversions pressupostades– han acabat mig bé. Tot el país hem entrat, però, en un dejuni massa llarg i la conya s'ha acabat. De cap veu hem passat a massa. Ara tothom s'atreveix a pontificar. S'ha d'escoltar en Mas, que té el cap fred i va bé de ventre, suposo, i a la seva gent, disciplinada i atenta al moment. Hi ha tot un exèrcit de gent nova de bona fe, que creu que un país que s'estrena com a república independent, tindrà pretendents com una joveneta maca. S'haurà de suar sang i anar tots a una. Ja hi haurà temps de lluir-se. Ara toca disciplina, unanimitat, res d'iniciativa personal i sort, molta sort. Europa ens observarà i, si anem bé, obrirà una aixeta petita. I prou, de moment.