Falta poc

Estem a començaments de setembre, és divendres i plovisqueja. L'acte estava anunciat a les set de la tarda a la plaça Farners. “Al teatre”, va córrer, no sé si d'orella a orella, pels missatges per mòbil o el vent del nord, la marinada i el mestral!!!

A les set de la tarda el Teatre Catalunya estava ple a vessar (més de vuit-centes persones). Igual que vuit-centes persones van omplir el passeig de Palamós; mil a la plaça de Can Mario de Palafrugell; tres-centes a Verges, el poble del cap de llista de Junts pel Sí; cinc-centes a Sant Feliu de Guíxols; tres mil a Banyoles...

Comença l'acte amb la salutació de l'alcalde. Després pren la paraula un bon amic que també escriu en aquest diari per presentar els candidats oradors ( Natàlia Figueres, Dolors Bassas, Marina Geli, Anna Caula, Josep Rull, Lluís Llach). Va ser una presentació intel·ligent, imaginativa, irònica... De les intervencions molt adients i aplaudides només vull fer esment de dues idees. La primera: “Estem fent una immensa insurrecció pacifica”, i, la segona: “La independència només és un instrument per fer un país més just, més net i millor per a tothom.” Em vaig dedicar a observar i a mirar atentament tot l'auditori. Allà hi havia els convergents de sempre, aquells que ja hi eren el juny del 1977 i els joves d'ara, també molt addictes al partit. També hi eren els d'ERC, el vells i els joves. Tots.

També hi vaig veure la quasi totalitat dels socialistes, els del 1977 i els dels 2015. També hi eren molts d'Iniciativa i fins i tot alguns que personalment m'han dit que votarien la CUP. Hi vaig veure el poble de Santa Coloma. Els de l'ANC, els d'Òmnium, els de la ratafia, els excursionistes, els del futbol i altres esports. Hi vaig veure moltes cares conegudes de passar pels carrers, de les botigues, de fer el vermut a la plaça o d'anar a veure els partits del Barça al bar... Però sobretot hi vaig veure cares amigues, il·lusionades, esperançades i disposades a fer el pas cap a la plena llibertat nacional. Segur que hi faltaven els votants del PP i els pocs que queden del PSC. Els votants de Ciudadanos i Podemos de moment no sabem on són. De fet, a la municipals els seus resultats van ser molt i molt migrats.

Senzillament, al Teatre Catalunya hi vaig veure el poble. Hi vaig sentir una enorme emoció en comprovar que gent de pensament polític molt diferent eren allà: Junts pel Sí. Gent molt diversa, de plantejaments polítics i socials no tan sols diferents, sinó en alguns temes fins i tot oposats. Gent que han militat i militen en formacions diferents i que han estat contrincants polítics... i tots ens miràvem a la cara amb una alegria continguda i una esperança immensa. Tots volíem el mateix, la independència.

Tots volíem que mai més ningú ens pugui insultar com ha fet Felipe González. Tots volem que mai més ningú ens pugui dir que dividim, que separem i que trenquem. S'han preguntat, no els espanyols sinó els dirigents polítics, qui és que divideix i trenca? Expressar la voluntat a través de les urnes, això divideix i separa? Doncs no. La democràcia mai separa. La democràcia uneix, perquè la democràcia respecta tothom i sobretot respecta els resultats de les urnes. Ho respectaran ells? Ho veurem ben aviat. Falta poc.