Demoscòpia personalitzada

Dijous al matí plovia i vaig anar a treballar en transport públic. A la parada de l'autobús hi havia una parella gran i una altra senyora també gran. No em facin dir-ne l'edat, però força més grans que jo, per als que en mi vegin ja una persona gran. Vaig dir “bon dia” i la parella em va contestar “bon dia” i l'altra senyora va dir “buenos días”. Al cap de poc, la senyora va contestar a la parella una cosa que no vaig sentir. Ella va dir: “¿Mañana es fiesta? ¿Qué fiesta es?” Em va caure l'ànima als peus. Diguin-me estrany, si volen, però com més s'acosta el 27 de setembre (sí, senyora, el 27 de setembre hi ha unes eleccions que són una mica més que unes eleccions, per si tampoc no se n'ha assabentat) més coses estranyes faig. Una és que quan camino pel carrer miro i escolto la gent i em figuro si pel que veig i/o sento aniran a votar i en quin sentit votaran. No quina candidatura, que ja seria afinar o especular massa, però sí si votaran pel sí o pel no. Ja es poden imaginar que tinc dies de tot. I també que em caigués l'ànima als peus perquè algú que resideix en aquest país no sap a dia 10 de setembre que l'endemà era la Diada de l'11 de setembre.

Com que l'autobús trigava a arribar, encara van passar més coses. Va arribar una parella més jove, parlant molt alt i en castellà i en un to que en la meva joventut en dèiem passota. Ell portava una samarreta negra amb una senyera al mig i un CAT escrit a sobre. Primer vaig pensar que potser no tenia ni idea de què duia a la samarreta, però després va arribar l'autobús, vam pujar-hi i aquesta parella més jove va quedar situada a prop meu. Van continuar parlant alt, però de cop i volta van començar a fer-ho en català i, després de parlar de coses que no m'interessaven gens, van comentar coses sobre la Via Lliure de l'endemà i de quants hi seríem.

Les meves investigacions sociològiques i demoscòpiques d'estar per casa estaven una mica desorientades. L'endemà, enmig de la multitud que hi havia a la Meridiana, em va tocar ser al costat d'una parella i la que devia ser la seva filla de vint-i-pocs anys. Parlaven entre ells un andalús que els asseguro que era granadí perquè tinc amics granadins i sé com parlen entre ells. La noia duia deu estelades pintades a les deu ungles de les mans i el meu amic Albert fins i tot les va fotografiar. No cal que els digui que entre la multitud que érem i aquestes concrecions l'ànima em va remuntar i va arrencar el vol.

A dia d'avui els anuncio que la meva demoscòpia pedestre em diu que, si tot el que he vist i sentit som capaços de traslladar-ho a les urnes el dia 27, guanyarem. I guanyarem bé. Però ho hem de fer.