La fi de l'Estat
a la gènesi de la Unió Europea, han esdevingut el seu entrebanc
més paradoxal
Enquesta amunt, enquesta avall, ara mateix el resultat de les eleccions del 27-S és una incògnita. No nego que es puguin cuinar dades per afavorir les pròpies posicions, però des de quina situació real?, i amb quin càlcul dels efectes de la informació? S'ha de tenir en compte la indecisió de molta gent entre el que és nou i el que és vell, entre els cants de sirena dels uns i dels altres, en un desert de dades fefaents i de debats contrastats sobre les dades i sempre anant més enllà de la fe que s'hi vulgui posar o de les emocions, que no tenen raons perquè el cor no les entén.
Compta també el fet evident de la prudència d'alguns per expressar en públic el que de manera inequívoca expliquen en privat en un sentit o en un altre, perquè potser s'hi juguen el favor del seu cap, o la promoció a l'empresa. Amb un matís important que emparenta una part considerable d'aquesta prudència amb el vot ocult a les enquestes, un vot ocult símptoma d'una realitat incòmoda, però que també s'ha d'abordar, i és que no totes les opcions són en el fons igualment respectades. Algú em podria argüir que no totes són igualment respectables, però dins el pluralisme polític aquesta posició no és vàlida.
Tanmateix entre baralles disquisitòries sobre esquerra i dreta, sobre els avantatges de romandre units o tirar cadascú pel seu cantó, o sobre la gradació de grisos de la unió o de la independència, en el fons del fons roman sempre el vell Estat. I al meu parer es tracta d'un tema no menor, que alguns diuen que emparenta amb la baixa qualitat democràtica i la reclamació de protagonisme per part de la gent comuna, però que jo crec que sobretot gravita sobre les possibilitats d'Europa com a projecte comú i no com a simple juxtaposició de les velles estructures estatals, siguin aquestes escandinaves o meridionals.
Perquè, no ens enganyem, el mantra de la democràcia entra en contradicció amb la realitat quan es vol emprar tothom i per a tot. Mentre la democràcia representativa té problemes derivats de les desviacions produïdes pel model electoral, la democràcia directa altament manipulable, depenent de manera dramàtica de l'encert o la intenció de la pregunta que es formuli, i del grau de consciència i formació del votant, no sempre té sentit. Si queda clar que no es pot decidir per votació el traçat del bisturí quirúrgic, convindrem també que en política la democràcia pot conduir a atzucacs indesitjables, alguns d'aquests generats des de la bona voluntat i la ingenuïtat de la inexperiència: quan en un partit s'utilitza per prendre totes les decisions, a més de bloquejar-lo, el partit s'acaba convertint en una olla de grills; quan es deixa en mans de la gent la solució de problemes tècnics, el disseny de les infraestructures esdevé una surrealista ziga-zaga i, en el cas del pagament d'impostos, aquest acabaria depenent de la responsabilitat, no sempre contrastable, de la gent.
En canvi, pel que fa a Europa sí que és una evidència palmària la seva incapacitat per esdevenir una organització política eficient, travada i forta, pel fet que els estats, que són a la seva gènesi, hagin esdevingut el seu més paradoxal entrebanc, no per poc o molt democràtics, ans pel fet de servir primer la part que el tot. Si és veritat que, com diu Romeva, la independència ha de ser una oportunitat per a Catalunya però també per a Espanya i per a Europa, la solució potser no és generar un nou estat. Perquè, per moltes ganes de millorar-ne l'espanyol, difícil seria defugir la dinàmica de tots ells, disgregadora de la unitat europea, amb un constant estira-i-arronsa entre el bé comú i el particular, perceptible fins i tot en el moment present en el drama del repartiment de refugiats, dilema moral que recorda que la història, com el carter, sempre truca més d'un cop.