De Lesbos a Espanya
Sempre serem partidaris de l'esperança, mai de la manca de llibertat i de crítica
L'illa grega de Lesbos és només refugi temporal per als fugitius de la barbàrie. L'Espanya política del PP, el PSOE i C's és una presó moral i política, un cau de misèria intel·lectual, de totalitarisme encobert no democràtic. A finals del 1974 era un jove que volia escapar de la misèria embrutidora del franquisme agonitzant, tant per la decrepitud física del sanguinari Dictador com perquè el Règim era un cos estrany en l'Europa social i democràtica, la de l'esperançada societat de l'estat del benestar. Per Nadal vaig anar a Grècia, volia amarar-me de cultura, de pedres, del Partenó i del que pogués de la Grècia clàssica. Plovia molt, feia fred a Atenes i vaig decidir, ple de passat històric, que el destí darrer fos la mítica Lesbos. Una illa que mantenia l'esperit tradicional més autèntic, petita i poc poblada. En una fonda humil, neta, acollidora, vam poder viure in situ un continu de festes familiars i socials en què sempre s'acabava bevent licor d'alta graduació, amb la posterior trencadissa d'unes petites copes llençant-les a terra, i, com a súmmum, ballant sirtaki.
De Turquia a Lesbos no hi ha gaire distància. En el trajecte d'Atenes a l'illa, una nit, en un atrotinat vaixell, van pujar un munt de joves amb bosses grosses: en arribar a l'illa ja vestien de soldats. Poc abans de desembarcar va aparèixer del fons del mar un submarí que va provocar pànic: Grècia i Turquia estaven en un conflicte bèl·lic latent. Ara Lesbos acull dia rere dia milers de refugiats que fugen del fanatisme, la guerra, la por, la mort, cercant una esperança a la vella Europa amb risc greu de perdre la pròpia vida. La resposta de la gent que els veu arribar desvalguts i sense res és exemplar, triomfa el sentit humanitari, la solidaritat, la bondat. Els acullen perquè són persones. Perquè coneixen com el govern de Turquia tracta els nuclis de població que no considera propis. Kurds, armenis, cristians, sirians, afganesos, etcètera. Una actuació solidària semblant s'ha estès per tot Europa. L'opinió pública ha frenat la xenofòbia de governs i de gent que refusa ajudar a qui ho necessita. La iniciativa de molta gent amoroseix l'arribada de tanta gent indefensa. El que vam viure els catalans en l'exili del 1939.
A l'Espanya negra insolidària, res d'acollida o afecte pels refugiats arribats a Europa, només burocràcia i desdeny. La gent, però, es mobilitza malgrat l'esperit contrari del govern. Com pot el govern espanyol ser tan insensible al dolor d'altri? Lògic, ells, els insolidaris, totalitaris, no demòcrates, provocaven dolor abans i ara.
Catalunya està escrivint des de l'any 2010 una de les pàgines més fascinants i democràtiques de la història contemporània. Continuades manifestacions de més d'un milió de persones en una nació de 7,5 milions. No té parió al món. Els analistes desembarquen per veure i jutjar un fet polític tan insòlit. A Espanya troben amenaces brutals, repressió i arrogància; a Catalunya, esperança, somriures i una il·lusió transversal majoritària. Els unitaristes, els que no permeten votar als catalans, saben que Catalunya seria més rica i justa fora d'Espanya, i per això s'hi enfronten. Volen continuar espoliant-nos, perseguint-nos, aconseguir que no siguem res, ni com a poble ni com a cultura. Per això diuen de tancar els mitjans de comunicació que no són propaganda unitarista.
De Lesbos, inici de l'esperança, a la realitat d'una Espanya hostil al que és aliè, on l'Estat ens va en contra. No hi ha color, sempre serem partidaris de l'esperança, mai de la manca de llibertat i de crítica.
PD. Si els qui foren dirigents del PSUC, l'Antoni Gutiérrez Guti, Solé Barberà o López Raimundo aixequessin el cap, moririen de vergonya en veure la manca de crítica dels professionals dirigents d'IC abonant com a majordoms l'etnicisme d'un Iglesias nounat Guerra o Lerroux del segle XXI.
