Avui és festa
Pressió
Un autor anglès dels anys trenta, és a dir, la dècada dels radicalismes i dels grans xocs ideològics, l'Europa d'entreguerres, es lamentava d'haver d'escriure de política tot el dia i d'haver de militar en una o altra causa. La pressió del moment l'obligava, venia a dir, a ser un escriptor polític quan, en altres èpoques, “potser hauria estat un vicari feliç”. La figura del vicari anglicà, ben casat i amb rectoria entre turons verds, ha estat el paradigma d'una vida bucòlica. Darrerament, en molts ambients hi ressona el lament nostàlgic d'aquell escriptor perquè tot sembla anar d'un vot, d'ara o mai, de nosaltres o ells... A una i altra banda, la pressió es palpa i és intensa com mai. L'altre dia una periodista va preguntar a Miquel Roca a qui votaria. Roca, que acabava de presentar civilitzadament un líder d'Unió, va haver de contestar, incòmode, que havia ajudat a redactar una constitució que preserva el secret del vot. Pot semblar trivial, però és simptomàtic. Demostra que s'ha aconseguit que molts visquin aquestes eleccions com un referèndum encobert. La inèrcia de la campanya electoral ho exacerba i ho deriva a la retòrica de bons i dolents. I tanmateix si s'acaba llegint com un referèndum –com que tècnicament no ho és– les complicacions s'aniran acumulant. El foc creuat entre els dos extrems potser fa oblidar que l'objectiu més alt de la política és el d'organitzar i garantir la convivència pacífica dels ciutadans i que de la mateixa política hauran de sortir les solucions justes als problemes perquè sense justícia no hi ha pau social ni concòrdia. Concòrdia? No em vinguis amb paraules toves ara, sento que algú diu. Concòrdia? Vet aquí el sentit i el coratge de fer política, espero que respongui algú altre. Mentrestant, veig que hi ha vicaris –no sé si feliços– que, en un signe dels temps, acullen grans estendards polítics a la façana de les esglésies. Ho comento amb un punt d'alarma, però em diuen: “Deixa, deixa, que ets un pusil·lànime.”