Així ho veuen alguns

Les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 27 estan sent la principal font d'inspiració de la majoria, millor dit, de la totalitat, dels columnistes dels diaris d'abast estatal que s'editen a Madrid. La presència d'opcions independentistes en el programa electoral fa que, dia rere dia, els articles d'opinió d'aitals rotatius s'hi refereixin, i amb una insistència argumental, i en molts casos, i amb tot el dret del món, ideològica, que crida tanmateix l'atenció. Com que a la nostra redacció hi arriben des d'El País fins a La Razón, me'ls puc llegir de dalt a baix, els susdits articles, i haig de confessar que m'estic cansant de llegir sempre el mateix, encara que les signatures siguin diferents. S'hi observa una certa obsessió a considerar que Catalunya és, en aquests moments, una dictadura semblant a la que hi havia a l'Alemanya d'Adolf Hitler. El sempre tremendista Jiménez Losantos escrivia dilluns passat a El Mundo frases com aquestes: “La aceleración totalitaria del nacionalismo catalán”, “la dicha ovina con la que la masa vive la exaltación de un pueblo unido”, “la militarización de la sociedad civil, con los niños como escudos humanos, prueba la voluntad de liquidar a todo el que se oponga al dogma que marque el führer, duce, caudillo o president”, “Pujol llegó al poder y se puso a fer país, a hacer a los buenos catalanes tan obedientes al Mestre, Él, como como crueles con los malos catalanes, a los que deben denunciar”, “el nacionalismo catalán adopta una estética dominguera de guardería. Nuremberg se disfraza de kindergarten”. I en el mateix diari, Raúl del Pozo comparava la manifestació de la Diada a la Meridiana amb les manifestacions que tenen lloc a Corea del Nord. És a dir, que hi ha una clara tendència a fer creure que els catalans estem a les mans d'un règim totalitari que ens obliga a fer el que li ve de gust que fem, com això de denunciar els mals catalans, però sense explicar a quina autoritat, ni com se'ls castiga, perquè, evidentment, no es poden donar detalls de fets que no es produeixen.

Entenc que no estiguin d'acord amb els propòsits independentistes del senyor Mas, i que defensin la unitat d'Espanya i la seva pertinença a Europa. El que no entenc és que ho facin, només, amb comparacions fora de lloc, insultants i poc rigoroses. Tan difícil els resulta, trobar arguments una mica més sòlids?